Agafada al vol

Som les paraules que diem

26 d'abril de 2013
0 comentaris

Atzagallada

Aquesta setmana hem viscut Sant Jordi. N’hem parlat en les converses de carrer. Ha estat notícia als diaris, a la televisió i a les xarxes socials. I ara tenim encara les roses roges en un gerro i els llibres flamants a la vista, a punt de perdre la virginitat. La Diada dels llibres és també, per extensió, la Diada de les paraules. Per això, coincidint amb aquesta efemèride cultural, institucions i mitjans de comunicació s’han llançat a organitzar concursos per recollir “Mots que molen”; a enquestar personalitats sobre “Quins mots salvaria?” i a promoure exposicions als aparadors dels comerços amb el lema “A l’abril cada paraula val per mil”.

Que som un poble procliu a la lleialtat lingüística, ja ho sabem; però tenim una propensió especial a enaltir el valor de les paraules. Ens resistim a veure-les desaparèixer. I he recopilat una llisteta de proves que en donen fe:

1. L’èxit de llistes de distribució com Rodamots
2. La publicació periòdica de reculls que ens alerten de les paraules que estem abandonant: En perill d’extinció, de Pau Vidal, o 113 paraules per salvar, de Josep-Lluís Carod-Rovira, són exemples bastant recents
3. La proliferació de blogs i webs dedicats a la lloança, estudi i difusió del nostre vocabulari i formes d’expressió genuïnes: el Diccionari afectiu de la llengua catalana és un dels meus preferits, tot i que ara ja no és actiu

En aquesta gesta de rescatar de l’oblit el nostre patrimoni lèxic, la meva aportació és petita però sento que la compartim molts de parlants. Això de repescar paraules que ja no diem gaire ens engresca! Empunyem la llança i punxem el cor odiós del drac que tot ho enverina!

Fixeu-vos en la llista de parauletes que vaig anotar el dia de Sant Jordi d’una requesta pública: endimari, rampell, rampoina, xiuxiuejar, moixaina, xivarri, atzavara, llepafils, somiatruites. Si una és bonica, l’altra més. Jo també hi vaig clavar la meva: atzagallada, variant d’atzagaiada. Procedent del berber az-zagâya, ‘atzagaia’, llança de git curta i de poc pes. Que segons l’Alcover-Moll, significa feta o dita irracional.

M’agrada com sona; ens és útil per referir-nos a una pila de declaracions i de conductes i, a sobre, és un regal antic d’una llengua veïna que parlen una part important de les persones que han vingut a viure al nostre país. Expliquem-los-ho, si tenim ocasió. Segur que els farà gràcia també.

I acabarem de manera solemne. Amb els versos d’Inici de càntic en el temple d’Espriu.

… hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Pintura de Sant Jordi de Montserrat Gudiol.
 

Esgolar-se
04.06.2016 | 10.45
Galzar
11.05.2019 | 12.06
Moll
29.01.2017 | 11.14

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.