Agafada al vol

La dominació se’ns presenta com un corrent d’aigua gelada que travessa el mar on ens hem submergit. La sentim a la pell sense saber quina forma té ni de quina manera podem esquivar-la. Com més invisible, més invencible se’ns torna.

Sento un cansament de segles. Un cansament de pensar detingudament, de mirar a través de la mirada dels altres per a entendre millor per què fan el que fan, d’inventar accions per a encoratjar-los, de fabricar paraules amables o de treballar silencis per a guanyar complicitats, de llegir sense treva per a comprendre. Fa segles que conec el cansament de la feblesa, de la minorització i de la justificació permanent. De vegades, ser parlant actiu de català esgota.

Al meu poble ebrenc diuen que la faena la fan els cansats. Però n’hi ha que desfan la faena dels cansats sense pestanyejar. Quant costa construir una comunitat lingüística? Quin esforç cal per a sostenir-la nadant contracorrent sempre? Quant de temps s’aguanta si vens de la precarietat i et continuen qüestionant-te’n la legitimitat?

Visc en un municipi garrafenc que té dialecte encara. Al meu voltant sento algunes persones que diuen “mon àvia” o “arria la persiana, sis plau”. Però el context sociolingüístic està canviant dia a dia. Al carrer de prop de casa hi ha una guarderia on tothom es comunica en anglès: educadors, criatures i famílies. A les activitats culturals organitzades per les entitats amb D.O. s’hi va naturalitzant l’ús del castellà amb la mateixa facilitat amb què s’esbomben les lletres bilingües de cançons a les emissores públiques. Ara més que mai bilingüitzem per a perdre terreny, no per a guanyar-ne.

Fa pocs dies una companya de faena em feia balanç de la temporada que tanquem abans de vacances. Viu a Barcelona. Estàvem connectades i entremig del seu relat va aflorar un verb que deu haver arrossegat des del seu poble d’infantesa, a la Catalunya Vella. Estem atuïts —em va confessar. Vaig anotar-me el verb per a fer-li alguna volteta, perquè em va semblar que era una peça que brillava en aquell context.

Aquest mot d’origen incert ara em fa servei. A mi també m’atueix trobar-me en fals davant de persones amb qui comparteixes espais culturals o de lleure que et fan sentir incòmoda simplement per mantindre la teua llengua. Només per no claudicar a usar-la. Atuir, estabornir, abatre. Som aquí.

No cal enganyar-nos, en tot cas. Atuïts per les derrotes invisibles o potser amb una mica més de vigor després del descans de l’estiu, continuarem sent dels que fan la faena. Què faríem, si no?

—

Fotografia de Foto de chris robert a Unsplash