Agafada al vol

En aquest instant precís, milions i milions de persones de diverses edats i ètnies -que dormen, treballen, s’estimen o es debaten entre la vida i la mort- es parlen en llengües àgrafes.

Durant segles el català també es va transmetre només oralment perquè la immensa majoria dels nostres ascendents lingüístics no tenien accés als llibres ni escrivien mai en la seua llengua, ni prou sovint en cap altra. Aquesta realitat ens explica, parcialment, la variació que ha quedat reflectida en els mapes dialectals multicolors o que se sent parant l’orella per tot l’àmbit lingüístic.

Hi ha un verb pintoresc, que diem alguns ebrencs, adequat per reflexionar sobre els efectes del domini secular de l’oralitat. S’usa, per exemple, en el joc infantil de tocar i parar (també conegut per nosaltres com jugar a atenyar), quan un aconsegueix arribar on hi ha un altre jugador:

T’he atenyat!

També el sentireu en altres escenes com aquestes:

Vés tirant, que ja t’atenyaré.

Com que era molt espavilat i estudiava molt, no l’atenyaven mai.

Atenyar és una variant inèdita als diccionaris, si fem correspondre la pronunciació amb la grafia. De fet, després de diverses indagacions (2) i de l’ordenació pausada de la informació lexicogràfica, tenim aquestes dades:

– Atanyar seria una variant del verb atànyer, amb canvi de conjugació (de segona a primera). (DCVB)

– Atànyer és una forma en desús (que ja no recullen els diccionaris normatius). Significaria “ésser propi” i, en alguns llocs, “assolir, aconseguir” (Ribagorça, Benifallet, Menorca); del llatí attangĕre. (DCVB)

– Atènyer és conegut a tot el domini i té diversos significats, entre els quals, aconseguir; provinent del llatí attĭngĕre. (DCVB)

Malgrat això, pel règim verbal, pel significat i per la fonètica sentida repetidament, tinc la impressió que el nostre atenyar s’explicaria més fàcilment com un cas d’analogia d’atènyer (i no pas d’atànyer) amb el paradigma verbal de la primera conjugació, que és dominant en el sistema verbal català (84% del total). (1)

En alguns parlars perifèrics, doncs, encara conservem alguns elements lèxics que s’han anat perpetuant per l’absència, fins fa unes dècades, d’un model de llengua escrita a l’escola, a l’administració, etc.

Podríem dir que la variació diatòpica és filla del substrat lingüístic i de l’oralitat. En aquests moments, però, l’efecte de l’estandardització del català ja es fa evident en l’anivellament d’algunes de les diferències territorials.

Coincidint amb aquest procés, el contacte creixent amb l’espanyol ha potenciat interferències constants que han desbancat moltes formes genuïnes. Per tant, entre una cosa i una altra, la llengua s’està aprimant.

Perdre atenyar no és cap drama, evidentment. La part més trista és que al carrer som més proclius a condemnar formes pròpies de l’evolució interna de la llengua que no pas formes alienes al nostre sistema lingüístic.

Què, juguem al pilla pilla ?

—

(1) Gramàtica del català contemporani, volum I. Dirigida per Joan Solà. Ed. Empúries. Barcelona, 2002
(2) Article “Atànyer i atènyer” d’Antoni Llull Martí. Edicions Documenta Balear. Palma, 2009 – Reproduït a l’InfoMigjorn número 219

Fotografia de Rafel Miro