Agafada al vol

Som les paraules que diem

10 de maig de 2014
2 comentaris

Ataüllar

Travessant quilòmetres i quilòmetres de carreteres secundàries anem descobrint la idiosincràsia dels paisatges; les formes de vida explicitades en l’arquitectura de les edificacions i la manera de parlar dels habitants petrificada en el rètols oficials de les entrades i sortides de les poblacions.

La toponímia té un gran valor cultural, lingüístic i simbòlic. És per això que la connivència de dues versions d’un mateix nom de lloc també ens informa sobre el context polític del territori.

Vam començar el maig endinsant-nos pel Matarranya. Calaceit ens rebia en terra aragonesa de parla catalana. I la nostra mirada insaciable de bellesa filmava les muntanyes i les disposicions arbitràries dels arbres i dels sembrats de les grans extensions de paisatge intacte.

La destinació final que ens havíem fixat era la comarca d’Albarracín, plena de pobles diminuts que, al 1284, havien estat annexats a la força a la Corona Catalanoaragonesa pel rei Pere el Gran, segons les explicacions bastant sui generis de la jove guia turística que ens alliçonava sobre la història de la localitat que dóna nom a aquest territori.

A la zona del baix Aragó trobes uns canvis bruscos de paisatges: deu quilòmetres de seques pedres despullades són veïnes de deu quilòmetres d’exhuberants boscos frondosos. Ataüllar aquesta varietat de decorats ha estat un plaer autèntic.

D’anada i de tornada a territori estrictament castellanoparlant, hem transitat per terres de parla catalana en què el verb ataüllar és una paraula compartida: Terres de l’Ebre, Franja de Ponent i l’Alt Maestrat. Per il·lustrar-ne l’ús, el DCVB en recull sentits diferents: a Massalcoreig, calcular la distància i direcció d’una cosa per apuntar-li l’arma; a Tortosa, mirar o observar; a Vilafranca del Cid (*), amidar a ull l’extensió d’un camp. També ens diu que probablement prové de l’àrab ta??la, ‘peça de terra’.

Per tant, parlant de paisatges i de paraules que compartim, hem volgut posar aquest verb de protagonista d’aquesta crònica. De tota manera, no la volem acabar sense planydre’ns que a les àrees lingüístiques perifèriques és norma camuflar el topònim històric o presentar-lo, en el millor dels casos, com un sinònim complementari de la versió traduïda a la llengua del poder.

A l’Aragó, Calaceite per Calaceit; Beceite per Beseit; Valdeltormo per la Vall de Tormo i tants d’altres. Al País Valencià, Lucena del Cid per Llucena; Oropesa per Orpesa i tants d’altres. A la Catalunya del Nord, Bourg-Madame per la Guingueta d’Ix i tants d’altres. A Menorca, la insistent mania de fer prosperar Mahón per Maó.

Dins de l’àmbit del territori històric en què van nèixer segles enrere, no s’haurien de traduir mai els noms de les muntanyes, ni dels rius, ni dels pobles. De la mateixa manera que no traduïm els cognoms.

Fer prevaldre una forma no genuïna per damunt de la que ens parla dels orígens d’un lloc o d’una persona és una mostra de poc respecte i de voluntat d’esborrar el passat. I és una llàstima que tantes persones s’hi hagin avesat i ho acabin veient com la cosa més normal del món.

El nom sí que fa la cosa. I tant, que la fa.

Fotografia de Manel Zaera

(*) Topònim incorrecte. Nom oficial al web de l’Ajuntament: Vilafranca.

 

Moixó
05.02.2020 | 8.53
Enxaneta
08.06.2014 | 5.55
Torbar
29.08.2016 | 7.23

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. en la seua forma correcta.
    Si volem la forma franquista i española: Villafranca del Cid.
    Tort: Cal ésser curosos amb la toponímia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.