Agafada al vol

Reviure és impossible. Mai no repetim un mateix dia. Malgrat que el calendari avança dibuixant cercles infinits, no passem cap més vegada just pel mateix lloc. Això és conegut des d’antic i, així i tot, ens sorprèn constatar-ho contínuament. Hem tornat a viure la nit més curta de l’any però no havia estat mai com enguany.

Hem vingut al poble a retrobar la família, els amics, la foguera gegant de la vora del riu, les tradicions i tot el que conté aquest cul de món que és més nostre que cap altre indret del planeta. Les cassoles de caragols amb salsa coent anaven amunt i avall, les coques gegants de cabell d’àngel que havien cuit a l’únic forn que ens queda corrien per les taules de les colles, petaven coets en la foscor de la nit. Celebràvem que l’hivern que ja no recordem quedava enrere, que se’ns presenta al davant un temps d’incendis i de platja. Som tan tossudament optimistes que fabriquem il·lusions per a acollir amb bona disposició els dies que vindran. Sabem que s’han acabat les certeses però ens inclinem per esperar indulgència.

Hem vingut a reviure Sant Joan, doncs, i ens hem trobat minúscules sorpreses. Una tomaquera ha crescut salvatge al parterre del jardí perquè la tortuga hi va cagant llavors; hem après que cal plantar figueres noves just aquesta nit, esqueixant una branca i clavant-la amb les fulles enterrades perquè fabriquen raïls de pressa; hem passat pels mateixos camins de sempre però tot estava tan sec com si ja haguéssem passat l’agost; hem tornat a solcar el riu amb el llagut i hi hem descobert illes noves enmig de l’olor verdenca de l’aigua. Hem après encara paraules noves.

És temps de carrer, de taules plenes a l’exterior. En una conversa amb acompanyants imprevistos hem caçat un parell d’exemplars mig descatalogats a hores d’ara. Érem en un grup heterogeni de cinc tertulians i la dona de més edat, tortosina d’origen i de biografia, les ha amollat entremig dels comentaris que anàvem encadenant. Quan m’aixeco de la migdiada, diràs que estic atarantada —ha dit. Aquest adjectiu prové del verb atarantar, que es pot localitzar a qualsevol diccionari. De fet, el DIEC2 ens el defineix com a “torbar l’ànim d’algú deixant-lo com esbalaït, sense esma”. Per a mi ha estat una descoberta. Aquesta mateixa persona, al cap de no res, també ens ha instruït sobre què significa ser un giramantells, que ella fa servir per a referir-se a una persona amb inclinacions disputadores; en aquest cas només la trobareu al DCVB. M’hi jugo cinc cèntims que esteu molt més familiaritzats amb l’opció manllevada del castellà, que ha fet fortuna entre nosaltres: “liante” o “lianta”. Tanta força expressiva que té giramantells i, en canvi, se’ns l’ha endut el vent de la modernitat.

Si m’hagués de decantar per una de les dues opcions i salvar-ne una del diluvi de l’empobriment lèxic, potser em decantaria per la primera. Trobo que la segona ha begut oli; té connotacions massa antigues per a fer fortuna. Per contra, un adjectiu que en femení concentra cinc exemplars de la vocal més oberta té un futur prometedor en els taulers de jocs de paraules i en els versos juganers dels poetes experimentadors.

Així doncs, encarem l’estiu amb ganes de viure: sabent que no tornarem als llocs que hem fabricat en la memòria; demanant que el clima no ens puga atarantar i confiant que no se’ns queden a la vora gaires giramantells.

—

Fotografia de Nuria8683