Agafada al vol

En 169 rajoletes se’ns mostren una cinquantena de termes que designen els elements que componen aquest tipus d’embarcació dedicada a la pesca de sardines. De tota aquesta col·lecció, gairebé cap paraula m’era familiar. Però una em va cridar l’atenció, perquè la coneixia com a cognom: arjau.

L’arjau forma part del timó. La definició que en trobem al DCVB és transparent: “Peça de fusta que s’encasta horitzontalment a la part superior del timó de les barques i serveix de mànec per governar el timó.” Sembla que té altres variants formals: aljau, arjal i argeu.  I que prové del grec, segons Coromines.

Els rastres que van deixant les paraules que perdem són escassos. Algun cognom, algun topònim, algun nom d’establiment o d’entitat que rememora un passat recordat. La nostàlgia juga contra l’oblit. Ens resistim a perdre el que hem conegut, encara que el contacte que hi haguem tingut hagi estat efímer.

Mon iaio era llaguter, igual que dos de sons germans i un nebot seu. I només recordo alguns mots que feia servir quan ens explicava proeses de joventut: sirgar, sègula, perxa, resclosa… Ara em sap greu no haver parat mai prou atenció per reternir-ne un ventall més ampli. Malgrat tot, aquest grapat de termes tenen molt de valor personal, perquè estan lligats a les històries que ens van fer créixer.

L’hivern passat Sègula Films va presentar un documental de l’Ebre a l’espai Sense ficció. En vaig parlar en una entrada del blog: xeic. El reportatge probablement tenia interès a ulls de tothom, però me l’hagués mirat igualment amb benevolència només pel nom de la productora. És una interferència positiva, una conseqüència de tenir sègula arxivada en el racó dels bons records.

Ens resistim a perdre el que hem conegut. Sobretot, si és bo. Encara més, si és nostre.