Agafada al vol

Contemplar i admirar no implica conèixer. Quantes produccions artístiques som capaços d’admirar sense saber-ne l’autor ni entendre’n el sentit històric? Quants elements de la realitat que ens envolta no ens passen desapercebuts malgrat que no els podem anomenar?

Al cel els núvols van canviant d’un dia a un altre, del matí al vespre i d’un moment a l’altre, si convé. I, enlluernats per la seua bellesa, els immortalitzem en unes imatges impressionants, sense ni de bon tros saber com es diuen cadascun dels multiformes flocs de vapor d’aigua que se sostenen sense fils per damunt de tot.

Diumenge vam recórrer un tros de la Via Verda amb les meues amigues ebrenques. Sempre trobem tants temes de conversa que ens falta temps per completar tot el que volem dir abans que un altre torn de parla interaccione amb el nostre. Les vores del camí estaven en el punt àlgid de la primavera, alienes a la sequera que les farà sucumbir. Les ufanoses mates de botja presumien d’un groc lluminós. Tot el verd no era igual de verd, però brillava. I, davant de l’espectacle, vam recapitular el nom de les plantes que -entre totes- reconeixíem: estepa, ginesta, esbarzer, timó, llicsons… La M va anomenar l’arítjol i les altres no sabíem què era. Ens ho va explicar breument i la vam entendre de seguida; quatre passes més endavant en vam trobar una liana enredada en un arbust.

Fa només uns dies, l’arítjol no tenia nom per a mi. Això no obstant, sempre que en veig, n’agafo alguna fulla; la que em sembla un cor més perfecte. En tinc de guardades entre les pàgines d’alguns llibres. No fa gaire, després d’una llarga excursió de Setmana Santa, en vaig portar dues de regal per als meus fills. És una planta que crida l’atenció, perquè té unes fulles precioses i perquè sempre s’arrecera entre les branques d’una planta més poderosa. Per contra, si t’hi atanses és fàcil punxar-se amb les espines diminutes que la protegeixen de qualsevol amenaça.

No se sap ben bé quin és l’origen de la paraula arítjol, però té moltes altres variants formals semblants escampades pel domini lingüístic: aritja, erítjol, aríngel… I també un grapat de denominacions equivalents força peculiars: matavelles, heura del diable, roser de pastor, llengüeta de perdiu… En llatí, s’anomena Smilax aspera  i, en castellà, zarzaparrila . Tantes i tantes maneres per dir-li i no en sabíem cap!

Per sort, en un matí de diumenge qualsevol, una anècdota ha fet dicible allò que no podíem anomenar.

—

Vegeu Arítjol a la Viquipèdia
Vegeu totes la nomenclatura diversa de l’arítjol al Noms de plantes.

Fotografia pròpia