Agafada al vol

Orientar-se pel bosc sense perdre’s per les senderes d’un laberint muntanya amunt s’aprén a còpia de repetició, d’observació i d’interès. També cal una mica de necessitat d’aprendre-ho. Si sempre vas a la coa d’una filera d’excursionistes, els ulls s’agafen el privilegi d’entretenir-se en els detalls més minúsculs del trajecte.

Amb aquest privilegi he capturat visions instantànies d’un diumenge de Pasqua per a posar-les al sarró dels immortals. També he degustat vivències que no puc emmagatzemar però que em perduren encara al cap d’unes hores: l’olor cordial del bosc humit en baixar del cotxe, la tovor del llit de fulles que amortia les passes damunt de la terra, la frescal dolçor de la taronja que ens hem menjat al capdamunt d’un mirador natural.

Cardó és la nostra muntanya màgica, plena de records heretats, perquè les nostres mares o iaies hi havien treballat de cambreres quan el Balneari acollida la burgesia catalana del segle passat. De tot aquell món, ara només en queden poc més que enderrocs. De les catorze ermites erigides dalt de columnes de pedra o en llocs panoràmics, no n’hi ha cap amb la teulada protegint l’antic recinte sagrat. En algunes parets, però, encara s’hi conserven les obertures per a guaitar el món de fora, que ara ja tenen a dins.

Així i tot, cada vegada que hi pugem, Cardó ens impregna l’ànim. Aquesta primavera, encara més. Les pluges dels últims mesos i les d’aquesta setmana han ressuscitat alguns arbres derrotats per la severa sequera dels tres o quatre anys passats. Els brots d’un verd tendríssim ens ajudaven a omplir els pulmons d’esperança. I el recorregut de cinc hores ens ha reparat algun tros invisible del cos.

En aquesta ocasió, els camins estaven ben desbrossats i ens ha agradat fixar-nos en la cal·ligrafia variable dels cartells de factoria diversa. Un ens ha indicat la direcció a la Font de l’Argilagar i, un cop allí, una carrasca enorme sostenia un altre rètol que batejava el lloc com a Font de l’Argelagar. Oralment, nosaltres diríem argilagar, d’argilaga, que són variants formals de les formes estàndard argelaga i argelagar. Els retolistes de la ruta devien voler acontentar a tothom.

De fet, com comprovem ben sovint, els noms de plantes i d’elements de la naturalesa presenten una gran variació de nomenclatures. En l’àmbit de les ciències naturals queda claríssim que la nostra llengua s’ha trasmès oralment durant segles i que molts dels parlants que l’havien practicada en exclusiva no van arribar mai a veure escrites les paraules que pronunciaven a cada punt. Vet aquí per què argelaga té trenta-vuit denominacions possibles segons la recol·lecta del TERMCAT. Que n’haguem trobat dues en la nostra ruta no és res!

I encara que a la Font de l’Argelagar avui no hi hem trobat ni una argelaga, tenim la certesa que ben aviat hi tornarà a brillar la grogor de les seues flors, que brotaran amb una força tan primitiva com l’origen ibèric d’aquest mot.

—

Fotografia de Teresa Grau Ros a Flickr