Agafada al vol

De cada pausa llarga se’n deriva una lliçó. Parar ens refà. Les nits ens ho ensenyen insistentment mentre hi floreix el silenci i la densitat dels somnis insubstancials ens retornen a l’essència que som. Més i tot, només en un sol parèntesi ens pot canviar la vida.

Des de l’últim apunt han passat dos mesos i tres setmanes. No he tingut mans ni un trosset petit de cap per a tornar aquí. Ho enyorava molt. Em venien a trobar paraules i se m’oferien perquè en fes un petit relat però jo les anava refusant una i una altra vegada. Aquest matí, però, la N. m’ha preguntat com m’anava tot. M’ha vingut de gust recapitular per damunt les últimes setmanes i m’he trobat als llavis el verb aparaular, que ve de paraula i que va ser creat per a fer explícit el poder que té el llenguatge per a comprometre’ns. He entès el senyal i ara torno al meu blog com qui torna a un recer.

Fa dos mesos vaig fer un tracte per telèfon amb algú que no coneixia de res. Al cap d’un mes vam ratificar-lo en una conversa en directe, sense papers ni firmes. M’inquietava que la cosa es pogués tórcer però em vaig esforçar a creure-hi, a confiar que tot aniria bé, com fem sempre que no tenim una altra alternativa. I la confiança va arribar a bon port. Encara que potser no sabem a qui donar les gràcies quan la vida ens premia d’aquesta manera, tenim un pensament d’agraïment que ens raja de dins cap enfora.

Així doncs, una part de la meua gratitud la mostro venerant aquesta formal verbal dialectal, segons ens indica el GDLC, que s’usa en valencià i en tortosí com a mínim. De fet, el DIEC2 ens fa notar que la forma preferent en llengua estàndard seria emparaular, formada a partir del prefix en-/em- i que, com empaquetar o enclaustrar, ens transmet molt clarament la idea de posar a dins. Però els recursos que té la llengua són molt variats i el prefix a- també pot interpretar aquesta mateixa funció.

La farem servir sense reserves, per tant. I en paladejarem el gust que té quan ens vinga als llavis de nou o quan ens la trobem enmig d’uns versos que ens somouen.

Volia aparaular el plaer des del plaer, no el dolor des del dolor.

Josep Piera, Mai no és tard

—

Referència dels versos: CTILC (IEC)
Fotografia: Kaveh [Flickr]