Agafada al vol

Som les paraules que diem

20 de gener de 2019
0 comentaris

Amorosa

Invisibles però reals. Les ones hertzianes ens envolten. Sabem que hi són perquè en comprovem els efectes. Igual com les fronteres. Sobre el paper les fronteres s’han transformat en el millor dels casos en simples línies traçades en els mapes. Però en el món físic estem envoltats de separacions, malgrat que no ens n’adonem.

Ara i aquí ens disposem a fer un elogi de la frontera en el sentit figurat de “límit en què acaba una cosa i en comença una altra”. En les interaccions humanes, les fronteres figurades són indispensables per no prendre mal; en quin to m’adreço a un desconegut o a una autoritat, quin nivell d’intimitat fixem entre nosaltres, fins on vull que t’aproximis… Saber que existeixen aquestes fites ens infon seguretat. Ara bé, per damunt de tots els casos, el que em sembla més transcendent és la ratlla que separa l’odi de l’amor o la que separa la complicitat de la confrontació. La praxi ens ensenya que convé molt apuntalar aquesta frontera fràgil sobre el respecte.

Dissabte ha estat un dia de converses; sobre persones, sobre aquest moment polític, sobre el que ens agrada i el que condemnem. En una de les converses va aparèixer el qualificatiu amorós amorosa, com a sinònim d’agradós, afectiu, cordial, afable, amable… Relacionar-se amb subjectes empàtics que desprenen cordialitat fa bonica la vida. Per això, no ens en volem desprendre. És el cas de la Maria, amorosa, acollidora i constantment atenta. Forma part de la meua constel·lació secundària, però hi és. Al final potser som feliços si tenim força punts de llum al nostre voltant. Només això i prou, ja és molt. En l’altra conversa, llarga i fecunda, ens hem acostat a la frontera. Ens hem mantingut en la banda de la cordialitat però en alguns intercanvis afloren els abismes que ens separen. Hem discutit sobre el concepte de democràcia, ja que -com a altres termes indispensables- li atorguem valors divergents.

Tenint-ne consciència o sense tenir-ne, el valor de democràcia està associat a la delimitació del concepte demos, és a dir, quina és la comunitat a la qual se li assigna el reconeixement i la legitimitat política. A partir d’aquí, les tries personals ens inclinen cap a la justificació o la condemna de fets incontestables i, sobretot, dels discursos i relats que se’n desprenen. No som neutrals però, com a espectadors de la quotidianitat, podem optar entre la connexió i la desconnexió; entre la informació i la desinformació. Sense obviar que la veritat es troba assetjada per la contrainformació o per les infranotícies (proposta pròpia per no dir fake news), mantenir-nos alerta en moments de confusió propicia l’entesa mútua. Ignorar el patiment dels altres no ens ajudarà a avançar sense traspassar la frontera del respecte mutu. En definitiva, trivialitzar aquest dolor és una manera de passar al cantó fosc.

Parant l’orella, constatem que parlem més d’odi que d’amor. Potser l’odi és més perseverant. Per això, apropiar-nos de paraules amoroses ens ajuda a parlar en positiu i a apuntalar-nos en el terreny de la complicitat. Usem-les.

Fotografia de Mo Riza

Fato
22.12.2016 | 10.32
Rafal
19.08.2016 | 7.22
Coralet
17.03.2017 | 7.31

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.