Agafada al vol
Som les paraules que diem
Amanós
De vegades ens sorprenem teclejant paraules que només havíem escoltat; que no teníem present d’haver-les vist mai escrites.
Amb la incorporació del correu electrònic a la nostra vida quotidiana, vam començar a adonar-nos que quedava un espai entre la llengua escrita i la llengua oral: l’espai de la conversa informal en suport escrit. Ara mateix, al cap de només uns anys, aquest estil lleuger, despreocupat i sovint aliè a les normes ha conquerit una vasta extensió del territori de les lletres.
Fa poc vaig rebre a casa el número d’hivern de la revista L’illa, editada per Bromera. És una publicació que parla, no cal dir-ho, de llibres, d’autors i del món de la literatura des d’Alzira estant.
En el dossier “El poder de la imatge”, que ens recomana diverses col·leccions de literatura infantil il·lustrada, els editors ens remarquen que els llibres són “de cartó, amanosos i resistents alhora“. Em va costar de reconèixer-la, aquesta paraula. Vaig tirar enrere i tot per rellegir-la. No l’havia vist mai escrita!?
La gastàvem molt a casa, sempre en forma diminutiva: unes estisores amanosetes, un cistell amanoset, una capsa amanoseta… Era un adjectiu que lligava tant amb els objectes domèstics! De fet, és com si la recordés sortint dels llavis de ma iaia, que feia anar els diminutius a tota hora.
Això de llegir textos publicats al País Valencià té aquesta gràcia per als que hem après a parlar a la vora de l’Ebre: ens permet veure normalment escrites paraules que hem après per transmissió oral.
Ara que hi penso, però, totes les nostres paraules han estat només sons durant segles i segles. Sons que corrien per les muntanyes, que voltaven pels carrers dels pobles, que s’amagaven als racons de les cases. Ningú no les va veure en un tros de paper fins fa unes dècades. Ma iaia mai va llegir cap llibre.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per la reflexió que ens regales en aquest apunt del bloc!