Agafada al vol

Som les paraules que diem

18 de gener de 2013
3 comentaris

Amanós

De vegades ens sorprenem teclejant paraules que només havíem escoltat; que no teníem present d’haver-les vist mai escrites.

Amb la incorporació del correu electrònic a la nostra vida quotidiana, vam començar a adonar-nos que quedava un espai entre la llengua escrita i la llengua oral: l’espai de la conversa informal en suport escrit. Ara mateix, al cap de només uns anys, aquest estil lleuger, despreocupat i sovint aliè a les normes ha conquerit una vasta extensió del territori de les lletres.

Fa poc vaig rebre a casa el número d’hivern de la revista L’illa, editada per Bromera. És una publicació que parla, no cal dir-ho, de llibres, d’autors i del món de la literatura des d’Alzira estant.

En el dossier “El poder de la imatge”, que ens recomana diverses col·leccions de literatura infantil il·lustrada, els editors ens remarquen que els llibres són “de cartó, amanosos i resistents alhora“. Em va costar de reconèixer-la, aquesta paraula. Vaig tirar enrere i tot per rellegir-la. No l’havia vist mai escrita!?

La gastàvem molt a casa, sempre en forma diminutiva: unes estisores amanosetes, un cistell amanoset, una capsa amanoseta… Era un adjectiu que lligava tant amb els objectes domèstics! De fet, és com si la recordés sortint dels llavis de ma iaia, que feia anar els diminutius a tota hora.

Això de llegir textos publicats al País Valencià té aquesta gràcia per als que hem après a parlar a la vora de l’Ebre: ens permet veure normalment escrites paraules que hem après per transmissió oral.

Ara que hi penso, però, totes les nostres paraules han estat només sons durant segles i segles. Sons que corrien per les muntanyes, que voltaven pels carrers dels pobles, que s’amagaven als racons de les cases. Ningú no les va veure en un tros de paper fins fa unes dècades. Ma iaia mai va llegir cap llibre.

Il·lustració de Miguel Ángel Díez

Espigalls
07.02.2014 | 6.40
Marturi
07.11.2020 | 9.11
Silenci
22.03.2013 | 5.43

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Quanta raó tens, Teresa! a nosaltres també ens passa que de vegades ens sobta trobar-nos amb paraules escrites que considerem més com “d’anar per casa”. En aquest sentit, hem d’agrair al nostre departament de correcció que sovint ens recorde paraules genuïnes: opcions lingüístiques correctíssimes que no acostumem a escriure i que, tanmateix, enriqueixen molt la llengua escrita.
    Gràcies per la reflexió que ens regales en aquest apunt del bloc!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.