Agafada al vol

No sé per on començar. El cap em bull. Tinc moltes idees acumulades per les experiències de les últimes setmanes. La lletra ha pres un protagonisme total en tantes esferes al meu voltant que no dono l’abast de retenir-ho tot.

Ara mateix noto la companyia de dos lectures en què m’he estat capbussant com en un mar particular i alhora necessito més mans de les que tinc per a arreplegar totes les anècdotes que em va regalant la difusió de 100 paraules ebrenques agafades al vol. Escolto paraules, les llijo, les guardo, en regalo, hi penso. És una espiral que no s’atura mai. Entremig de tot, he acabat Ignot. L’he fet durar. L’autor volia una obra breu però jo volia que em durés dies. La puc tornar a començar, és clar. Però tenia el desig de prolongar la vivència del primer viatge. Hi he marcat moltes paraules; les que compartim els ebrencs i els valencians, sobretot. N’he fet una llista llarga: faenada, entropessar, arena, prompte, traure, xarrar, adés, ametles, oratge, redones, carrasques, vespra, acaramullar… M’encisa trobar-me aquestes formes entremig d’una història que em captiva i que té tants ingredients que m’agraden. De fet, m’acaben distraient i tot, les paraules. De vegades l’argument perd protagonisme davant del mot concret o de l’ordre de la frase. Potser per això se m’ha fet curta, la novel·la. M’hi falta una mica més d’atmosfera, d’aire invisible que omple l’espai.

En tot cas, de les paraules que hi he remarcat, n’hi ha una que volia exhibir aquí de fa temps: allargar-se, en el sentit de desplaçar-se a un lloc. Just l’acabo de buscar a l’Optimot i no hi he trobat aquest sentit. No me’n sé avindre. En canvi, al DNV sí que apareix amb aquest significat concret. Al llibre de Baixauli la trobem posada en escena en casos com aquest: “I encara tardí setmanes a allargar-me fins a Palmeres”. De fet, per als parlants de tortosí aquesta accepció és també molt viva. Jo la faig anar sovint i sempre sempre me la remarquen quan la dic fora del seu hàbitat, encara que entenguen clarament què vull dir: “M’allargo a comprar pa”. En aquest llibre, m’hi he sentit com a casa, doncs.

De Baixauli, també en vaig parlar ahir a la Matinal de llengua en què m’havien convidat a presentar el meu llibre. Vaig explicar el model de llengua que hi he usat, basat en els criteris de la Gramàtica de la llengua catalana . I vaig justificar la meua voluntat de traslladar una part de la variació dialectal tortosina en un registre de llengua escrita formal. En aquest sentit, les obres d’aquest autor valencià han estat un motiu d’inspiració per a mi, perquè els ebrencs tenim poques referències literàries que hagen explorat aquesta opció sense haver-se passat de frenada. Però aquest punt només representa una petita mostra de tot el que s’hi va dir. Tot i que aquí no m’hi cap la crònica sencera, no em puc estar de comentar que va resultar molt impressionant conèixer de prop la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies. A més, vam tindre tot un luxe de públic en un magnífic espai. En total, com si passésem l’arada per una terra assaonada.

Abans de tancar la porta, us deixo dos estrofes de l’altre llibre que m’acompanya encara, A tocar, de Manuel Forcano. Tretes del poema sencer, em serveixen per a descriure el que sento que hem guanyat perseverant en el cultiu privat d’aquesta llengua que estimem amb passió.

Clava els ullals
als teus impossibles, que vas tard.
Prou de ser d’aquells atletes
que no pugen mai al podi.

Les teves fal·leres, no les abandonis.
Ja ho faran elles.

Avui ja n’hi ha prou. Un altre dia direm més coses.

—
Fotografia de Rodion Kutsaev a Unsplash