Agafada al vol

Som les paraules que diem

16 de juliol de 2013
0 comentaris

Aliaclà

Els humans ens entrenem constantment per conviure amb el conflicte. La idea de tensió es concreta sense treva en les relacions personals, en les ínfimes decisions quotidianes, en les cruïlles vitals més infreqüents, en la selecció dels aliments o en l’adquisició dels objectes que cobegem i, encara que ens passi més desapercebut, també en la tria lingüística.

Vivim assetjats per preguntes internes, en un monòleg privat que anem resolent probablement sense gaires digressions filosòfiques.

Un dels conflictes tous amb què convivim els parlants d’una varietat dialectal que ens movem fora de l’àmbit propi del nostre parlar és decidir en quines ocasions cal amagar la forma local per garantir la comprensió del que volem dir o, simplement, per intentar no cridar massa l’atenció sobre el codi que utilitzem.

I com tots els altres parlants, tampoc resulta obvi si hem de mantenir o per contra si hem de soterrar el bagatge lèxic que hem atrapat per pèls dels nostres predecessors i que ara ningú més jove que nosaltres ja no fa servir. De fet, l’anivellament lèxic cavalca a gran velocitat des de la posada en marxa dels mitjans de comunicació en català i des de l’ensenyament generalitzat de la llengua. I, per tant, mots que deien els vells de casa ara han desaparegut del repertori de les últimes generacions.

Si expliques als companys de la feina o als teus amics que has trucat una parenta que té l’aliaclà per preguntar-li com es troba, les reaccions són més predictibles. Però si ho expliques en un context en què els interlocutors són poc coneguts, la resposta pot ser que algú arronsi les celles i pensi que ets molt astròlica, freaky, o que no et feien cas quan eres petita…

Aliaclà és la variant que hem usat a les comarques meridionals del Principat per referir-nos a l’aliacrà, paraula procedent de l’àrab al-yaraqân i sinònima d’icterícia.

En la meva infantesa hi havia petites epidèmies d’aliaclà i els afectats es quedaven a casa tancats amb pany i clau, amb els ulls esgrogueïts i la pell groguenca, que tenyia els llençols i que era fruit de l’augment de bilirubina a la sang.

En aquell temps, en què encara que resulti increïble els dinosaures ja havien desaparegut, els xiquets anàvem a costura (col·legi), agafàvem la pigota (varicel·la), sempre teníem mal de cor (gana) quan era l’hora de dinar i, de vegades, la iaia ens feia senyoretes (crispetes) o bé algú atrapava un reclau (escorpí) davall d’una pedra i provocava una gran desbandada.

L’erosió lingüística que actua sobre les formes més locals, més restringides i més peculiars és inevitable en el món modern que ens ha obert la porta de la normalització de la llengua. Així mateix, la tensió entre l’enyor i el progrés és igualment inevitable.

Il·lustració de Ximo Abadia.

 

Alenar
19.12.2012 | 5.56
Rafal
19.08.2016 | 7.22
Eixamorar
29.11.2013 | 6.40

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.