Agafada al vol

Quant dura el present? On es planten les fites que delimiten l’inici i el final del temps actual? La fugacitat conviu cada dia amb la quotidianitat. Però hem après a orientar-nos en cada instant amb la brúixola de les paraules. Per sort, els verbs ens orienten: faig, he fet, feia, vaig fer…

Altres mots s’alien també amb nosaltres per narrar els episodis de l’existència: els adverbis de temps. Saltem endavant i endarrere propulsats per acció coordinada dels verbs i els adverbis temporals com si fóssem viatjants d’una màgica màquina del temps. I, gràcies a aquesta aliança, el relat va a parar just a l’instant precís que estem evocant.

Anit vaig veure’l

A més a més, tant en les formes verbals com en les adverbials hi ha força traces de les varietats dialectals. Un present d’indicatiu solet fa de carta de presentació d’un individu. Pense, pens, penso o pensi ens orienten sobre l’origen geogràfic de qui parla. De la mateixa manera que si algú diu anit, enguany, despús-ahir, despús-demà i adés sospitem que és de Tarragona per avall.

Adés és una paraula invariable, d’etimologia incerta. Significa fa poc, ara mateix, no fa gaire, suara. Expressa proximitat al present, però ja no és present. Això que s’ha esdevingut adés ja s’ha fos, ja no hi és. S’ha extingit.

Com adés ha dit la meua companya…

I pronunciat en un escenari excepcional aquest mot deixa una marca. Aquest matí d’abril un ebrenc ha dit adés dalt d’un escenari, entremig d’un discurs èpic, adreçant-se a més de dues mil persones que se l’escoltaven en un pavelló de la Catalunya central que acollia un ritual esperançador. I adés haurà entrat pels conductes auriculars d’alguns dels presents per primera vegada. I potser els haurà cridat l’atenció. I potser el guardaran en la memòria.

I, imprevisiblement, la fugacitat s’haurà solidificat en un record.

—

Fotografia de Víctor