Agafada al vol

Som les paraules que diem

14 de juliol de 2014
0 comentaris

Acòlit

Una metàfora perfecta del país en què vivim podria ser un enorme delta en constant expansió.

En l’al·luvió cultural sobre el qual es basteix aquesta societat nostra hi trobem referents compartits i referents exclusius de grups ben diversos que també han anat entrant, a poc a poc, a formar part del nostre paisatge.

I en aquest espai que es transforma sense treva seria bo de tant en tant aturar-nos un instant, mirar enrere i contemplar els vestigis que encara ens queden dels camins que ens han dut fins on som.

Aquest cap de setmana passat s’oferia La nit del museu nacional: accés gratuït i nocturn a les magnífiques col·leccions d’art romànic, gòtic, barroc i modern del MNAC. Tot un èxit de públic.

Qualsevol ànima permeable a la bellesa tenia una ocasió fantàstica d’involucrar-se en el passat artístic català, sobretot, però també una mica en el dels nostres veïns peninsulars i europeus.

Cronològicament, l’art medieval ocupa el primer estadi d’aquest recorregut tan recomanable. Vagarejant entremig de les creacions artístiques del romànic i del gòtic ens assalta de nou la consciència que el nostre món ha perdut la por de l’Infern, la fe cega en un Déu totpoderós i la certesa de la vida eterna.  I constatem que s’han anat esvaint, de retruc,  la cultura devota, el coneixement de les històries bíbliques i l’ús de les paraules i expressions eclesiàstiques.

I, així i tot, una nit en un museu, encara és possible ser testimoni del relat per part d’una mare jove al seu fill de sis o set anys del final tràgic de sant Joan Baptista per voluntat de la malvada Salomé. I, oients indiscrets, embadalir-nos davant de l’escena truculent del Banquet d’Herodes amb el retrobament d’un vell episodi que havíem oblidat del tot.

I, així i tot, un matí laborable qualsevol, encara és possible que una companya de la feina alliçoni una alumna sobre el significat de la paraula acòlit, que hem heretat dels ambients devots i que hem sabut adaptar als nostres dies.

Si cal, en trobem una informació rica i detallada al GDLC: paraula originària del llatí tardà acolythus, ultracorrecció de acoluthus, i aquest, del grec akólouthos‘company’. Amb els significats litúrgics següents:

1 En l’Església llatina, ministre no ordenat que ha rebut la funció d’ajudar el prevere i el diaca en el servei de l’altar.

2 Clergue que havia rebut l’acolitat i tenia la funció de servir a l’altar.

3 f Escolà que serveix a l’altar.

I, per extensió, usat en la llengua general com a nom masculí i femení, acòlit acòlita, amb el sentit d’assistent, ajudant, subaltern.

Recapitulem, doncs: mentre la lluna plena resplendent beneïa una de les ciutats més cosmopolites del món, desenes de pelegrins anònims consagraven mentalment impressionants obres d’art sagrat. I una efímera conversa quotidiana ens ha retornat un cop més la idea que la laïcitat ens ha fet una mica més profans.

El món no s’atura mai, però no serem ningú sense records. Potser ens convindria salvar del naufragi de l’oblit tot el que es pugui.

Frontal de la Seu dUrgell o dels Apòstols (MNAC),  Wikipèdia 

Rabosa
21.06.2015 | 7.57
Atzagallada
26.04.2013 | 7.41
Muc
24.07.2015 | 7.30

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.