Mota

Què ens queda per a dir? Quan s’apaga la llum del dia, quantes converses ens han quedat al pap? Quan ens allunyem els uns dels altres per camins divergents, quins debats trobarem a faltar? Quan algú se’n va del món, quants comiats no s’hauria volgut estalviar? El silenci amaga la densitat màxima de paraules. Hi ha més paraules en el silenci que als diccionaris.

Camino, caminem, caminen. Tornem a sortir a vagarejar per senderes tantes vegades a la setmana com és possible. Per tot arreu trobes gent que s’esbargeix a l’aire lliure. Però quan camino sola, m’entretinc observant tot el que m’envolta. No parlar amb ningú em desvia l’atenció a qualsevol altre element insignificant a l’abast de la vista: el promontori encara tendre d’un formiguer en plena ebullició; la fusió d’algun arbre amb una planta enfiladissa; les darreres florides de l’hivern… Sabeu?, a les cunetes ja hi creixen les primeres borraines! En vaig fotografiar una mota per a ensenyar-la als de casa per telèfon. Els ebrencs tenim flaquesa per aquestes fulles peludes i punxenques. Quan els vaig enviar el missatge em vaig detindre un moment en la paraula mota. Què se n’havia fet durant tot el temps que no la cridava?

Si obriu qualsevol diccionari, veureu que mota té moltes accepcions: set, al DIEC2; també set, al GDLC; dotze, al DNV i moltes més, al DCVB. És una paraula molt polisèmica. Jo l’he coneguda de sempre en alguns sentits: Ha collit una mota de julivert. Quina mota de cabells que tens! Ha cobrat una bona mota, de l’herència. Hem fet dissabte i no hi ha ni una mota de pols a cap banda. Tanta versatilitat i resulta que he tardat temps a retrobar-la. Potser m’ha passat desapercebuda però m’ha vingut a visitar de tant en tant. Podria ser. En tot cas, de tots els usos familiars que us he mostrat, n’hi ha un que no sembla gaire estès i que només trobo recollit al DNV: mota com a brossa. Els que desconeixeu aquest significat, com en dieu, d’una mota de pols, doncs?

Em vull recrear encara una mica més en les motes de pols. Jo les associo a un raig de llum que s’esmuny de bon matí per la persiana de la finestra, que justament fa visibles diminutes partícules en suspensió. Quina prova més simple que la llum ens ensenya o ens amaga tot el que és observable, veritat? Quan s’apaga la llum, el món desapareix.

En fi, després d’aquesta barreja una mica inconnexa de silenci, llum i paraules, em ve al cap una cançó de Feliu Ventura que m’encisa. És ideal per a acompanyar-nos per senderes costerudes o per a il·luminar-nos en qualsevol mal tràngol. Si la sabeu, segur que no us farà res tornar a escolar-la.

Que no s’apague la llum
que no vacil·le mai més
construïm un país de llums enceses.
Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l’esperança.

Fotografia de Zoi Koraki a Flickr

Afegeix un comentari