Capvuitada

La mesura física del temps no ens ajuda a amidar el ritme de les vivències. Associat a la incertesa o al dolor, el temps arrela en les rajoles del terra i es torna immòbil. Quan s’embolica amb l’exaltació o amb el goig, accelera el pas i fuig abans d’hora. Malgrat tot, no renunciarem mai a apamar les hores ni a controlar-les ni a posar-los nom. Sense la brúixola del temps, ens perdríem.

Dijous va ser el meu sant. Em dic Teresa per la iaia que no vaig conèixer. Va morir als quaranta anys quan encara tenia fills que la necessitaven molt i que van haver d’aprendre a prescindir-ne però que no se’n van oblidar. Per això jo tinc aquest nom i per això dijous a les 7,25 del matí la germana de mon pare em va enviar la primera felicitació del dia. Mai s’oblida de felicitar-me pel meu sant. De fet, durant molts anys jo no el celebrava. Ara tampoc no rebo regals ni mengem res d’especial. Només compto felicitacions i prou. A còpia de rebre’n any rere any quan arribava el 15 d’octubre, m’hi he aviciat. I enguany n’he rebut moltes; potser quaranta o més. Tot i que, com que ja no vivim junts, ni mos pares ni mos fills hi han pensat. Encara no els he dit que em faria gràcia posar-los a la llista.

De tots els missatges que he rebut, n’hi ha alguns que em serveixen per a comprovar que continues activa a la llista mental d’algunes persones amb qui et comuniques molt de tant en tant. En aquest cas, tindre una bona excusa no fa cap nosa. Els que venien dels que em coneixen de tota la vida comencen dient “Ja sé que no el celebres…”. És bo saber que et tenen al pensament i a la memòria. I després hi ha les felicitacions especials. Per exemple, la d’una amiga que tinc sovint als contactes recents del wàtzap i que a pesar del seu ateïsme declarat em va enviar una imatge de Santa Teresa d’Ávila escrivint amb una ploma damunt d’un llibre i, a més, uns versos que tant ella com jo hem llegit com un cant a l’esperança:

Nada te turbe,
Nada te espante,
Todo se pasa,
Dios no se muda,

La paciencia
Todo lo alcanza;
Quien a Dios tiene
Nada le falta:
Sólo Dios basta.

Al sendemà, encara vaig rebre un parell de felicitacions més. Les esperava el dia abans i totes dues anaven acompanyades d’una disculpa. La memòria va cada dia més cara! En una de les justificacions vaig aprendre que existeix la paraula capvuitada, que no havia sentit mai. “Tots els sants tenen capvuitada” posa com a exemple el DIEC2, cosa que significa que s’admet la possibilitat de felicitar algú durant els vuit dies posteriors al dia del seu sant. A la meua llista falta gent, doncs.

Sobre la paraula en qüestió, no em puc estar de dir-ne algunes coses. Gràcies a una molt valuosa informant, he sabut que al poble es diu vuitada amb aquest mateix sentit. Ara bé, el que em fascina de capvuitada és la forma que té: composta per cap+ vuit+ ada. La gran particularitat d’aquesta combinació consisteix que usa l’asíndeton per a arribar al resultat final, és a dir, suprimeix les còpules o els elements d’unió que podrien fer de nexe entre el primer element i el segon. En realitat, podríem dir que es constitueix a partir de l’expressió “al cap d’una vuitada” i, durant la unió, hi ha parts que es perden. Extraordinari, veritat?

Per acabar, tampoc no ens hauria de passar per alt el fet que tinguem un nom per a designar el període de temps durant el qual algú pot felicitar-te pel sant. Que el tinguem ens fa veure d’on venim, d’una religiositat cultural que s’estenia per tot arreu. Vet aquí per què encara ara algunes paraules advoquen per la indulgència.

Fotografia pròpia

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *