A l’acte

De totes les pors del món, qualsevol se’ns pot presentar amb un rostre aterridor. La fosca per als infants, el dolor per als cossos afeblits, la pobresa per als que sobreviuen en el llindar de la precarietat, la desmemòria per als que obliden a contracor…

Al nostre voltant s’apaguen persones que hem estimat durant tota la vida. Desapareixen mentalment tal com eren. La vellesa avança inexorable per tots els racons de la família. Mentrestant uns ens fem grans, els que ens precedeixen van mostrant-nos amb quina fatalitat es perden els llençols a cada bugada, dia sí dia també. Conviure diverses generacions alhora provoca converses que són més un camp de batalla que no pas un intercanvi d’idees; els malentesos es repliquen enmig d’un canal de comunicació farcit de mines. Enfrontar-se a qui comença a perdre ostensiblement la capacitat d’escoltar i es desprèn involuntàriament de la memòria a curt termini produeix tristesa. I ho fa tot molt difícil. Jo et pregunto una cosa mentre tu t’inventes una frase que jo no he dit. Ni amb el calendari al davant arribem a concretar què farem la setmana que ve. Hem acordat un pla que a l’acte tu has transformat en tot un altre propòsit.

Paral·lelament, les generacions educades en les xarxes perden a l’acte la capacitat d’atenció, diuen els experts¹. Afirmen que al cap de nou segons busquen un estímul nou. Ho hem llegit fa uns dies i ens ha paregut una amenaça molt greu. Què ens pot portar de bo, l’impediment de retindre la mirada sobre un fet? Per quin carril circularà la curiositat humana en una autopista sense límit de velocitat? Quant de temps serem capaços d’esperar una resposta? Com detectarem l’olor de la versemblança sense acumular dades al magatzem de la memòria? Què recordarem després de tot un dia de viure? Com seran els nostres afectes, sense records que els facen d’arrels?

A l’acte és una locució adverbial que significa al moment mateix, de seguida. És general en tot el domini lingüístic, però en tortosí l’hem aprofitat molt sovint en llengua col·loquial. A més, també té presència en els textos literaris; de Sebastià Juan Arbó², per exemple, que ens la intercala en frases plenes d’efecte:

La sospita li acudí a l’acte al pensament, i un impuls de còlera li encengué la sang.

Després de recrear-nos una mica amb una expressió tan vistosa i d’exposar tantes incerteses, vull expressar un dubte encara. Si l’existència continua accelerant-se més i per atzar ens encaminem a la degeneració neuronal que esborra els indicis del que hem viscut, quant de temps ens queda de reconeixe’ns els uns als altres?

¹ Article de Xavier Montanyà a Vilaweb: “Si ho veus tot de color gris, treu del mig l’elefant
² Citació de Narracions del Delta, de Sebastià Juan Arbó, al Corpus textual informatitzat de la llengua catalana.

Fotografia de jom jakkid a Unsplash

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *