De franc

Les coses que duren m’agraden molt. M’encanten les tradicions, els rituals que venen d’antic, els costums familiars, les col·leccions particulars, les relacions afectives que sumen anys, les paraules que es perden en l’horitzó dels segles. En un món efímer i fungible, la perseverança traça camins pels quals  cavalquem, tanmateix, sempre amb destinació al futur.

Després de 7 anys, 6 mesos i 13 dies, avui publico l’apunt número 300 en aquest blog. Durant 90 mesos he escrit una mitjana de 3,3 període articles mensuals. Per aquest camí que he construït amb llambordes de paraules pintoresques, hi han anat passant moltes aventures i hi he anat trobant molt bona gent. Abans de res, m’entretindré un moment sobre els motius que fan que una publicació com aquesta tinga el favor d’un bon grapat de lectors al llarg del temps; concretament, més de 10.500 visitants només des de gener d’enguany. Per exemple, tu mateix que m’estàs llegint ara: Per què has clicat a l’enllaç que t’has trobat en una xarxa social o a Vilaweb? Què esperes obtindre’n? Què n’has tret altres vegades? Quin valor li dones?

També em faig aquestes preguntes a mi mateixa com a lectora d’altres materials que corren pels núvols i que sovint no tenen l’aval de cap institució ni les acomboia cap mitjà de comunicació. Es tracta d’ofertes al darrere de les quals podríem trobar interessos molt dispars. Què fa que es mantinguen, doncs? D’entrada, cal que confluïsca mínimament l’interès de l’autor amb l’interès dels lectors i, probablement, hi juga un paper important la qualitat de la proposta o el fet que continga algun element destacable dins del panorama de l’oferta massiva que ens arriba per totes bandes. Fet i fet, siguen quins siguen els motius pels quals aneu passant per aquí, us en dono les gràcies de tot cor.

Centrem-nos ara en la proposta que dona títol a l’apunt. Com sabeu, llegir en aquest espai paraules agafades al vol és de franc. No té cost. Surt debades. És gratis. No val diners. De totes les maneres que puc triar per a dir el mateix, em quedo amb la locució adverbial composta per la preposició de i l’adjectiu franc, en el sentit de lliure o exempt de càrregues. Aquesta accepció té l’origen en el nom del poble germànic dominador de les Gàl·lies —franc— i dispensat de pagar tributs, d’on ve el sentit de ‘lliure, exempt’, segons el GDLC. Fixeu-vos si ve de lluny, la cosa! Deu ser per això que m’hi he decantat. Per a fer-ho més redó, només caldria que l’anéssem pescant de tant en tant a fi que tingués corda per més anys¹.

I aquí s’acaba aquesta postal. Us he fet quatre ratlles per a explicitar-vos que aquest regal que no em canso de fer-vos de manera perseverant funciona com un bumerang: em torna amb escreix l’energia que hi aboco.

Fotografia de Napendra Singh a Unsplash

¹ En aquest sentit, he trobat un antic apunt al blog El vigilant del Far que us recomano molt: De franc.

Afegeix un comentari