Agafada al vol

Som les paraules que diem

28 d'abril de 2020
6 comentaris

Trobar

Si dic blau, en què penseu? Què se us representa? Què veieu mentalment? En realitat, blau és una maleta que conté totes les tonalitats situades en l’espectre solar entre el verd i l’indi agafant-nos al que ens diu el diccionari. El món és tan divers que no tenim prou etiquetes per a descriure’l sense marge d’error; amb noms unívocs i invariables a través del temps.

Ens banyem en un riu que no és mai el mateix riu. Tot transmuta sense parar. Potser per això, de la diversitat encara no hem après gaire què fer-ne. En l’univers de les persones i dels pensaments les diferències costen de gestionar. En l’univers de les paraules, també. Què en podem fer, d’aquesta variació omnipresent? Des de l’extrem més negatiu al més positiu podem: perseguir-la, ignorar-la, tolerar-la, reconèixer-la, acceptar-la o promoure-la. En els últims anys, dins de l’àmbit dels estudis lingüístics i en els entorns acadèmics i institucionals hem anat desplaçant amb prudència el tractament de la diversitat interna de la llengua cap al pol que l’afavoreix. La variació es descriu, es reconeix i s’accepta en alguns registres. I molts de nosaltres estem a favor d’aquest canvi.

Durant els últims dies s’han fet virals a les xarxes socials uns vídeos¹ d’unes joves —la Paula i l’Aroa—que comparen el lèxic de Girona i d’Amposta d’una manera simpàtica i molt planera. Els parlants li han trobat la gràcia i han escampat les seues petites actuacions amunt i avall de tot el domini lingüístic. Com que ara mateix tenim a l’abast maneres de comunicar-nos molt versàtils, els formats més directes afavoreixen que el missatge puga arribar a molts més usuaris. Sense prerrogatives prèvies, elles han aconseguit el que voldrien aconseguir molts experts en llengua. Ens fan enveja!

Concretament, de totes les comparacions que esbomben, n’hi ha una que he pescat per a comentar aquí perquè a mi m’agrada especialment: trobar en règim transitiu, amb el sentit d’opinar o creure. Aquesta accepció no apareix explícitament en l’entrada d’aquest verb del DIEC2, però sí que la recull el DCVB i el DNV. Els ebrencs i els valencians la fem anar a tota hora. I els de les illes també, segurament. En boca dels parlants d’aquests dialectes, no us costarà gens sentir frases com aquestes:

I tu què trobes, d’això?
No hi havia pensat mai, però trobo que sí que m’agradaria.
Trobem que no et convé. No hi hauries d’anar.

Aquesta forma, per tant, la posaríem al pot dels verbs per a expressar opinions, per a construir textos argumentatius; com una opció equivalent a opinar, creure, semblar, pensar, jutjar, considerar, entendre, afirmar, estimar… Encara que ja en tinguem moltes per a triar i que no calga —ni de bon tros— que tothom la incorpore al seu idiolecte, sí que estaria molt bé que arreu la poguessen reconèixer sense fer gaires escarafalls. Tothom sap que la normalitat i la tolerància de la diferència comença per no assenyalar-la contínuament amb el dit.

Guardem-nos de record, per si de cas, aquest aforisme de Joan Fuster, recollit al Diccionari per a ociosos ²:

L’únic orgull que trobem comprensible és el nostre.

De la mateixa manera, tot sovint considerem que les diferències més rellevants i més oportunes són les que ens afecten directament a cadascun de nosaltres. No ho trobeu?

¹ Notícia apareguda al 324: “Poma” o “maçana”?
² Exemple extret del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, IEC.

Fotografia de: Ana Flávia a Unsplash

Fardatxo
05.03.2014 | 5.41
Parlamenta
05.08.2018 | 7.33
Barranc
25.11.2018 | 9.13

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

    1. Hola Teresa, no soc l’Alba, però t’intentaré contestar. Soc del Baix Empordà i el verb trobar sí que es fa servir en aquesta accepció de creure o opinar, aquí i crec que en general a Girona (això sí, com passa també amb d’altres particularitats regionals, diria que es va perdent entre les generacions joves i no tan joves). Ara bé, la frase interrogativa que has escrit difícilment la sentiràs. En canvi sí que sentiràs, per exemple: “L’Anna és molt simpàtica, no trobes?”. O al principi de la frase: “No trobes que es podria haver fet millor?”. Espero haver-t’ho aclarat una mica. Salut

    2. Ja és això. Trobar és força habitual arreu -pel que sembla- en el sentit de creure o opinar, però els parlants de tortosí l’usem en més contextos.

      Gràcies per l’aportació,

      Teresa

  1. A Pego, i trobe q és general a la Marina Alta i la Safor, diem trobar en eixa accepció. Als valencians dellà lo Xúquer els causa incomprensió o els fa gràcia. Recorde un dia a Atzeneta del Maestrat, xarrant amb la família, tots pegolins, i el cambrer, un xicon jove q en sentir-nos q trobàvem, ens demanà q d’a on érem perquè ell, q era vinarossenc, quan deia eixe trobar a a Atzeneta se li’n reien.
    De menut, a escola quan el mestre (eren pegolins, llepons dels frares, sort q vaig tindre!) veia q expressàvem dubtes en respondre les preguntes (Trobe q és…) , sempre repetia la mateixa sentència: “‘Trobe, pense i crec, no volen dir res’ . O has estudiat o no. O t’ho saps o no”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.