Flor d’all

L’interior dels domicilis delaten qui hi viu: els seus gustos, la història familiar, l’estatus econòmic… Entrar en una casa és com mirar pel forat del pany de l’ànima. Quan algú ens agrada, estem contents de traspassar les portes d’entrada de la llar on viu. És simbòlic, que algú t’òbriga la porta i et convide a entrar-hi.

Ara que no ens hi movem, de casa, he començat a practicar un exercici que no tinc present d’haver fet abans. Observo els objectes del meu voltant i intento rememorar com han arribat fins aquí; si algú ens els va regalar o bé de quin lloc provenen. Una estança conté hiperenllaços imaginaris amb altres indrets, amb altres persones i amb altres moments de la nostra vida. Em resulta divertit fer-ho. Tinc uns ous de Pasqua de fusta pintats a mà que ma padrina em va portar d’Alemanya; un elefant verd tallat en una pedra lluent que la Lu em va regalar quan va viatjar a Tailàndia; un dimoni de paper maixé de mig metre amb una forca a la mà, que va fer ma filla quan era joveneta; un petit bol de ceràmica de Tànger… Són elements que no hem escollit però que formen part del nostre paisatge interior, perquè hem decidit tindre’ls a prop permanentment. I tots junts, els uns al costat dels altres, ens expliquen.

Aviat farà un mes que vaig fer l’última passejada llarga. Era el dia 14 de març. Feia bona hora i caminàvem el gosset i jo per un itinerari enmig del camp. Quan estàvem a punt de tornar al poble, vaig veure unes floretes blanquíssimes a la vora del camí. Em va vindre l’envenzió de collir-ne un parell, que ens van acompanyar en l’últim tros del trajecte. En ser a casa, les vaig posar en un got alt que les aguantés dretes, amb aigua. Al cap de 48 hores, va començar el confinament i em vaig posar les floretes a la taula de l’estudi, al costat de la finestra, perquè em reconfortava la seua presència tot i que no sabia quin nom que tenien.

Passats tants de dies, els tèpals de les dos inflorescències ja s’han tancat. També se’ls ha vinclat una mica la tija però continuen fent goig. Durant tot aquest temps, els he anat canviant l’aigua però s’han anat assecant com una flor per a guardar. Ahir vaig fer-los una foto i la vaig publicar a Internet i, al cap de no res, ja tenia tres opcions diferents per a batejar les meues floretes anònimes: flors d’all, alles i flors d’alls porros bords. Per tant, he començat una investigació privada per a comprovar qui tenia raó. I no us podeu ni imaginar el desconcert que et genera intentar esbrinar quina és la forma pertinent o si totes són igualment bones, en funció de l’origen geogràfic de qui les anomena.

Al final, he consultat el Termcat, la Viquipèdia i uns quants blogs de gent que sembla que hi entén ¹, en aquest assumpte. La conclusió que n’extrac és que hi ha diverses espècies molt similars, que tenen noms científics de vegades concomitants i que —a més a més— comparteixen sovint els mateixos noms vulgars. Només perquè us en feu una breu idea, l’all bord és sinònim d’all de bruixa —juntament amb altres variades formes més— però al mateix temps aquests noms populars tant poden correspondre a l’espècie Allium ursinum ² com a la d’Allium roseum ³. Pel que fa a la forma femenina alles, només l’he trobat documentada al Termcat com a variant de porradell (Allium ampeloprasum). En tot cas, les inflorescències en qüestió sembla clar que pertanyen a algun tipus d’all bord, que creix als boscos humits o bé a les vores dels camins, al costat dels cultius. Justament allà on jo les vaig trobar.

Després d’aquestes breus pinzellades terminològiques, amb relació a la correspondència del nom popular d’una planta amb el nom científic corresponent, quedem-nos amb la idea que apuntava Xesca Oliver en una resposta al meu tuit : “La llengua popular no fila tan prim, en qüestió botànica.” Per això mateix, jo he escollit anomenar-les com a flor d’all perquè m’agrada com sona i perquè elles són efectivament blanques i lluminoses com l’interior dels grans d’all.

Es diguen com es diguen, des del got on viuen, aquestes floretes no em paren de repetir que ja és primavera. Creguem-nos-ho, doncs.

¹ Blog Flora de la Ribera d’Ebre
² Allium ursinum a la Viquipèdia.
³ Allium roseum a la Viquipèdia.

Fotografia pròpia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *