Agafada al vol

Som les paraules que diem

10 de gener de 2020
2 comentaris

Birbar

Què us han regalat aquestes festes? Qui ha estat el missatger que ha fet arribar a les vostres mans un present per a fer-vos pessigolles emocionals: el Tronc de Nadal, els Reis d’Orient, l’amic invisible, el Pare Noel o algú altre encara més exòtic? Us han fet contents?

De totes les coses que es poden regalar, a mi m’han regalat bàsicament paraules. Ha corregut la veu que en col·lecciono i ara me’n diu tothom: “La tens, aquesta?”. També m’han regalat una llibreteta amb les tapes de flors per a anotar-hi el que calga. Em deuen veure com l’arxivera local, la gent del poble. De fet, és bonic que et vegen com algú que es cuida del que és comú, del que pertany a tothom, del patrimoni col·lectiu. N’hi ha més, però, de cuidadors de la paraula. Ho he anant sabent amb el temps: persones grans que no han après mai a escola la llengua que parlen i joves promeses de la comunitat que són sensibles a la matèria. Podem dormir tranquils. Ens estem empoderant de mica en mica, els ebrencs.

De totes les paraules que m’han regalat durant les festes nadalenques, em referiré només a les que m’han vingut de dos veus femenines. En un cas, d’una dona amb qui compartim el nom de pila. En l’altre, d’una altra que va marxar del poble fa molts anys i que ara el visita sovint gràcies a la jubilació. De la primera, tinc nou fulls d’apunts manuscrits que em va anar dictant una de les primeres tardes de l’any. Va vindre a casa amb la seua llibreta d’anotacions i un plec de papers plegats en què havia anat escrivint de feia dies totes les expressions, dites, endevinalles, cançons i paraules que li anaven venint al cap i que li semblaven singulars. Temps enrere, ens vam trobar un dia passejant per la carretera i ja va sucumbir fàcilment a la proposta d’enregistrar-la recitant uns rodolins que tenien molta gràcia i que havien aparegut en la nostra conversa per art de màgia:

Jo sé una cançó
de fil i cotó.
Qui te l’ha ensenyat?
Lo sinyor re[c]tor.
Lo sinyor re[c]tor
és un home gros
que va per les teulades
rossegant un os.
Les pobres mongetes
tancades en clau
les puces los hi entren
pel pany de la clau.

De l’altra veu, en tinc un relat que m’agrada especialment. Vam visitar-la ma mare i jo per un encàrrec que ens havia fet. Ens va ensenyar la casa on havia viscut de petita i que ha pogut restaurar al cap dels anys, respectant l’aparença original de les bigues de fusta robustes del sostre i refent de nou les escales amb rajoletes de ceràmica i mamperlans. El seu home i ella ens van acollir cordials i ens van voler explicar episodis diversos de la seua vida. N’hi havia un que anava sobre l’estranyesa que causava la manera de parlar de l’Ebre a Calella de la Costa quan la nostra amfitriona hi va arribar fa unes quantes dècades. Una companya de faena la corregia contínuament i li deia que no parlava bé. Per això, quan va poder, es va apuntar a un curs de català i allà es va traure molts complexos de damunt perquè el professor l’animava a conservar les paraules que li eren pròpies. Ara en fa gala. Just uns dies abans una amiga calellenca li va explicar que s’havia cansat molt perquè tot el dia havia estat arrancant males herbes del jardí i ella li va corroborar que ‘birbar és molt pesat’. I l’hi va dir amb aquell orgull petit i innocent que se sent quan dius coses que no diuen els altres.

És el mateix orgull que naix de les coses divertides i accessòries que sap la meua informant homònima:

M. Teresa, filla d’aubercoc,
toca la guitarra i ballarem un poc!

Res més. Comencem l’any —la dècada també?— recopilant històries vocals, com sempre. Això ens complau. De passada, ens encantaria que els que ens seguiu habitualment tingueu encara ganes de continuar-ho fent.

Fotografia d’Evgeniy Kletsov a Unsplash

Espurna
28.01.2018 | 12.44
Reserva
01.06.2013 | 8.26

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Birbar també la diem ací. L’avi birbava l’arròs per a altri, jo sols he aplegat a birbar l’orda d’hortalissa d’autoconsum que plantem als fraus entre els rengs de tarongers. Hui mateix he birbat les bajoqueres, les tomaqueres, els pebrerers i les “basinieres”. Sort q ma mare era una terrosa i me’n vaig ensenyar les paraules dels llauradors.
    Em feia gràcia, quan era aprenent d’arqueòleg, q el meu cap, d’Oliva, a sols 7 Km deia /txarcolar/. Ara la meua aficció és espellucar (la dona en diu espigolar) parauletes boniques d’allà on vaig i mirar de birbar el q dic mal…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.