Guer-ho fet

No hi ha paraula més difícil de definir que la normalitat. L’adjectiu normal en el cap de cadascú es pinta d’un color invisible des de l’exterior: n’hi ha de verds, de lilosos, de rosats, de daurats, de negres… Només una llarga interacció ens fa sospitar la tonalitat que li atribueixen els altres. Enmig de la discrepància severa, aquest concepte s’esfuma.

Em passen algunes coses que no sé si són gaire normals. Al meu voltant conflueixen molt sovint converses metalingüístiques. Les meues amistats es guarden paraules en una llista per a donar-me-les. Quan algú diu una expressió que no sap si és prou genuïna, immediatament atura el relat i em pregunta com es diria allò d’una manera pertinent. Hi ha parents amb qui no parlo durant temporades llargues que m’envien dubtes lingüístics pel Whatsapp. La setmana passada esperant-nos indolentment per a entrar a la classe de swing un ballador que acabava d’arribar va sorprendre’ns preguntant-me:

Per què no es pot dir “guer-ho fet!”? En anglès bé diuen “gonna do”.

La resta del grup -format per quatre persones més- de llengües familiars diverses (català, castellà i anglès) van mostrar-se interessades de seguida en la proposta que els vaig fer: “És pura física. Si voleu, us ho explico”. En concret, vam fixar-nos que en els infinitius d’alguns verbs, que presenten un reforç velar en formes del subjuntiu (per exemple: saber/sàpiga o poder/pogués), els parlants -per la força de l’analogia– han tendit a usar també una arrel reforçada amb una consonant velar (seguint el mateix exemple: sapiguer o poguer). En el cas de l’expressió del ballador de swing, hauríem de rescatar una frase completa que ha quedat soterrada: “Hauries d’haguer-ho fet”, equivalent en llengua estàndard a “Hauries d’haver-ho fet”, en què hi ha un ús analògic d’haguer per haver com en altres casos similars. Finalment, en un context oral molt col·loquial, aquesta frase hauria quedat reduïda a la mínima expressió per truncació: “Guer-ho fet!”. La brevetat és més contundent. Això és una llei universal. Vam rematar la reflexió acordant que l’anglès es pot permetre luxes que no es pot permetre el català.

En tot cas, si no hagués semblat abusiu insistir en la reflexió que es podia construir a partir del dubte plantejat, hauríem pogut continuar parlant-ne encara una estona més. Perquè, més enllà de l’explicació morfològica de l’expressió, seria pertinent preguntar-nos: qui ho diu que no es pot dir, això? no es pot dir mai? ningú no la pot dir? I a partir d’aquests interrogants arribaríem a la conclusió que en llengua els parlants no estan subjectes a cap norma si no volen. Qualsevol persona parla com vol o -simplement- com pot. Ara bé, hi ha parlants que tenen la responsabilitat davant de la comunitat d’usar la llengua de manera pertinent quan estan exercint la seua professió; els locutors dels mitjans de comunicació o els mestres, posem per cas. Com a mínim això és el que em sembla normal a mi. Però podria ser que anés equivocada. Hi ha molts exemples que evidencien tot el contrari…

Per cert, sense preguntes estranyes, de què parlaríem?

Foto pròpia de la GIEC

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *