Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

22 d'octubre de 2012
4 comentaris

Diari d’un català a punt de ser lliure. La trampa de les balances fiscals

Avui som dilluns 23 d’Octubre del 2012,  1 mes i 11 dies després del #11s2012. El dia fa no fa ha començat igual que ahir i l’ull el mateix, encara que diria que tinc el nivell de l’humor vitri més alt.

A la feina no hi ha hagut cap novetat. Després a la caminada que he fet a quarts de sis del vespre he escoltat la tertúlia de CatRadio del matí de Manel Fuentes, allà s’ha parlat molt del PSOE i poc de Catalunya. Més endavant he escoltat el debat sobre les balances fiscals amb Marta Espasa, professora d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Economia de Barcelona; Ángel de la Fuente, investigador a l’Institut d’Anàlisi Econòmica CSIC, i Xavier Vidal Folch, periodista i economista d’El País”. Aquesta debat ha estat més interessant que la tertúlia i voldria fer una petita reflexió.

El dèficit fiscal que Catalunya pateix és molt alt encara que hi hagi economistes com un Ángel de la Fuente que vulgui minimitzar-lo respecte altres contrades. Segons quins mètodes es calculi i segons com es compari, sembla que no és tant elevat com es s`ha dit però tot això és subjectiu. Però vet a aquí un parany que hem d’evitar.

No es tracta si el 8,8% que la Generalitat va indicar pel 2009 és la xifra correcta o és el 6,7% que deia el Vidal Folch o és molt menys com diu el Ángel de la Fuente, per mi la clau és que els catalans no tenim el dret a gestionar els nostres recursos. Fins i tot, encara que la balança fiscal fos negativa per mi això és el més important. Per quina raó els catalans no podem decidir quins han de ser els nostres impostos, com els administrem i com els invertim?

Quan el Ángel de la Fuente diu que la Comunidad de Madrid té un dèficit més gran, obvia un punt molt important.  Madrid és la capital de (S)pain i paga amb gust aquesta balança deficitària perquè obté altres beneficis indirectes en inversions del propi govern espanyol que segons el mètode de càlcul es comptabilitza com a despesa a les regions i també de l’acumulació de HQ d’empreses i multinacionals pel fet de què estan ben a prop del poder de decisió. En el moment que més del 40% de PIB de (S)pain es genera amb inversions i diner públic, estar a Madrid és un avantatge intangible que no surt en les balances fiscals però que crea i genera molta riquesa.

Quan el Vidal Folch diu que el dèficit fiscal català és elevat, però no és un espoli fiscal, està parlant de coses subjectives. Ell diu que fent la mitja dels mètodes de càlcul li surt que és del 6,7% i no del 8,8% que ha donat la Generalitat, perquè fa servir el mètode de càlcul més favorable a fer més evident el dèficit. Potser a ell li semblarà que 6,7% no és un espoli fiscal, però per mi si. Quan considerem que és espoli o no? un 6,9% ho és o ha de ser d’un 7% o 7,5%?  Qui defineix quan és espoli o no? Tot això és subjectiu i depèn de cadascú i també de les circumstàncies.  Quan no hi havia crisi, el dèficit fiscal era segur més alt però pràcticament ningú es queixava, en canvi ara que segur que és molt més baix, tothom ho considera un espoli.

També quan Vidal Folch diu que si s’aconsegueix baixar al 4 o 5% ja estaria content perquè seria similar a altres països federals, està obviant que a molt d’aquests països federals, els Estats  o regions que pateixen aquest dèficit fiscal se senten copartícips amb l’Estat. A Àustria o Alemanya o Canada o Bèlgica o Estats Units per posar alguns exemples de països federals amb alguns estats amb dèficits fiscals, qualsevol ciutadà o empresa d’aquests estats pot aspirar a participar activament i en primera persona amb el govern de l’Estat.

A (S)pain això no és possible. Cap català encara que tingui cognom espanyol pot aspirar a ser President del govern espanyol. Tots els que ho han intentat han estat foragitats. Fins i tot aquells que han mirat de renunciar als orígens catalans i manifestant-se com els més nacionalistes espanyols.  Però no només les persones,  també les empreses. Mireu que li va passar a La Caixa quan va intentar comprar Endesa?

Per tant, no centrem el debat a favor de la independència amb només si el dèficit fiscal és espoli o no, la clau està amb el fet que paguem impostos en un Estat que no ens considera ciutadans iguals que els altres. Per això els catalans hem dit prou i volem un estat propi per sentir-nos amos dels nostres recursos que hem generat gràcies als nostres esforços.

Endavant les atxes!!

Dilluns 23 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

  1. Aquests dies amb l’anniversari de la publicació de Sàpiens publiquen uns articles que fan pensar moltíssim;t’ imagines el nostre país sense aquests tres cents anys d’espoli? Es diuen ràpid, eh?
    El nostre futur els ha de trastocar molt més encara que el desgavell del País Basc. Ja ens toca!
  2. També quan Vidal Folch diu que si s’aconsegueix baixar al 4 o 5% ja estaria content perquè seria similar a altres països federals, està obviant que a molt d’aquests països federals, els Estats  o regions que pateixen aquest dèficit fiscal se senten copartícips amb l’Estat. A Àustria o Alemanya o Canada o Bèlgica o Estats Units per posar alguns exemples de països federals amb alguns estats amb dèficits fiscals, qualsevol ciutadà o empresa d’aquests estats pot aspirar a participar activament i en primera persona amb el govern de l’Estat.
    hackett
  3. A (S)pain això no és possible. Cap català encara que tingui cognom espanyol pot aspirar a ser President del govern espanyol. Tots els que ho han intentat han estat foragitats. Fins i tot aquells que han mirat de renunciar als orígens catalans i manifestant-se com els més nacionalistes espanyols.  Però no només les persones,  també les empreses. Mireu que li va passar a La Caixa quan va intentar comprar Endesa?fathers day limo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!