Bacinet

Sabia que les paraules són capsetes plenes d’emocions. Sabia que els lligams que fem amb les persones es trenen en les converses que hi mantenim. Sabia que compartir la manera concreta de referir-nos als objectes del món que coneixem ens fa reconèixer-nos els uns als altres com a aliats. Però tot això que ja sabia m’ha impressionat de nou.

Durant l’última setmana he tingut unes experiències molt intenses al voltant de la presentació en públic del primer llibre que em publiquen: ‘100 paraules ebrenques agafades al vol‘. En vam fer una presentació a la llibreria La Mulassa de Vilanova i la Geltrú, una altra a la biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes i encara una altra a la biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes, en terres ebrenques. A cadascuna d’aquestes trobades amb moltes persones conegudes i apreciades, es va crear un ambient bonic en què el llenguatge era el protagonista. Parlar de com parlem aixeca passions si qui esperona la reflexió és una persona que domina la dicció i sap dibuixar idees nítides en veu alta. En els tres casos vaig tindre aquesta immensa sort. El meu agraïment etern a Teresa Guiluz, a Josep Ramon Llaó i a Manel Ollé.

A més a més, divendres 25 d’octubre va tindre lloc una roda de premsa al Col·legi de Periodistes de Tortosa a la qual van assistir un grapat de professionals del ram que treballen per a mitjans locals o com a corresponsals de mitjans nacionals a les Terres de l’Ebre. Jo mai havia posat els peus en l’impressionant edifici modernista conegut com a Casa Bau. Tot allò era una novetat impactant per a mi: micròfons al davant, una càmera vigilant-me de prop, preguntes d’oients encuriosits pel meu discurs sobre el valor de la variació interna de la llengua i com s’hauria de tractar en els àmbits públics. Va ser realment una experiència molt gratificant.

Els dies següents m’han trucat d’alguns mitjans per a fer-me entrevistes telefòniques. Ahir vaig parlar amb la periodista de Cadena Ser Ebre i, després del torneig de preguntes i respostes que editarà per a emetre per la ràdio, em va voler explicar una història personal que li he demanat d’explicar aquí. Fa anys, va començar a treballar de periodista al Maestrat i després es va instal·lar a Tortosa. Venia de la gran Barcelona i li va sobtar descobrir les peculiaritats del nostre dialecte. Al cap de dos dècades de viure entre tortosins, a mi em va costar reconèixer que no parlava el dialecte com una autòctona del territori. En tot aquest temps, una de les paraules que va descobrir amb més emoció va ser la paraula bacinet. A la guarderia on anava son fill quan era petit, li havien recomanat que n’hi comprés un per al moment en què li havia de traure el bolquer. Quan li van acabar de donar aquest consell, ella no sabia què havia de comprar ni on havia d’anar-ho a buscar. Finalment, va aprendre que  orinal  i  bací  són el mateix objecte i que en el nostre dialecte sovint tot s’acaba endolcint amb un sufix diminutiu que no parla forçosament de la mida.

Un bacinet per als petits o un bací per als que tenen incontinència nocturna i no disposen d’una latrina a la vora és un objecte molt útil, previst per a fer-hi miccions i, si convé, deposicions. Però per molt escatològics que ens vantem de ser, fixeu-vos que orinal  ve d’orina (s’ha ocultat l’altra funció). En la mateixa línia, a la periodista barcelonina segurament li va encantar l’opció bacinet perquè li devia ressonar més polit o més apropiat per a l’argot infantil. Juga a favor d’aquest terme, a més, el fet que no l’associem a cap concepte brut, ja que té un origen incert tal com ens diu el GDLC.

Quantes lliçons es podrien extraure de tot el que acabo d’explicar! Només en verbalitzaré una: el vincle emocional amb les paraules que ens envolten ens arrela al lloc on vivim i, per tant, ens ajuda a ser persones més satisfetes. Dels bacinets a la felicitat només hi ha una passa!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *