Cabirol

Prendre partit, pronunciar-se, opinar omple el buit en les relacions humanes però no implica rigor argumental ni esforç intel·lectual ni criteri fonamentat. Expressar amb o sense vehemència una opinió és una acció lliure i gratuïta però també hauria de ser respectuosa amb els altres i oberta als contraarguments perquè fos enriquidora i -per què no dir-ho- útil.

Un dels debats socials recurrents gira al voltant de la regulació de les festes amb animals (bou embolat, toros…) o sobre les activitats que afecten la vida dels animals (la caça esportiva o la tinença d’exemplars en l’àmbit domèstic). Els posicionaments que es poden argüir en tals controvèrsies són tot sovint ben contraposats. En aquests casos, arribar a consensos es fa ben difícil però sempre es pot explorar la via d’indagar en les raons que sustenten les posicions contràries. Aquí en farem un exercici pràctic sobre un cas viscut recentment: l’abatiment d’un cabirol.

Al meu poble l’associació de caçadors aglutina persones de diferents edats, bàsicament del sexe masculí, que amb una tenacitat indestructible recorren a peu les muntanyes durant els mesos en què no hi ha veda a la recerca d’un trofeu quadrúpede o volador. La cultura de la caça està arrelada en l’origen de la humanitat i els rituals que s’hi han mantingut associats constitueixen una base antropològica sense solució de continuïtat en els entorns rurals. No tots els caçadors són escrupolosos en el seguiment de les normes, com és de preveure. De totes maneres, l’interès del col·lectiu ajuda a regular les conductes individuals. En tot cas, per què cacen animals salvatges? -ens podríem preguntar. Per què surten armats negra nit i tornen esvanits amb els cadàvers que han abatut? Segurament, les raons són similars a les que mouen aquells que practiquen la pesca esportiva, tot i que socialment no són percebuts amb el mateix grau de censura. (1)

En aquest debat també entren en escena els pagesos de l’entorn on hi ha cacera. Concretament, en diferents indrets de Catalunya s’ha detectat sobrepoblació d’algunes espècies com ara senglars o cabirols. I la col·lisió d’interessos en aquestes circumstàncies és especialment rellevant. Focalitzem-ho una mica més, per a entendre què representa: un pagès jove recupera les terres familiars i inverteix en la reconversió d’un finca semiabandonada en què cultiva plantes en monocultiu (enciams, síndries…). Els senglars i els cabirols s’hi atansen a fer-hi festes nocturnes i esborren les opcions de viabilitat econòmica de l’activitat agrícola. Les perspectives de futur professionals del jove i de la seua unitat familiar perillen i l’entorn és amenaçat de nou amb l’abandó.

El tercer element en joc són els espectadors: qui presencia el portaequipatge del quatre per quatre del caçador que ha posat punt final a la trajectòria d’una bèstia bellíssima; els veïns que van rebent la notícia de la proesa; aquells que tenen sinceres conviccions ecologistes o que defensen postulats animalistes. La contemplació directa de l’espectacle o la imaginació de la imatge pot provocar sentiments de pena sincera. Vida, bellesa i naturalesa acaben prematurament per designi exprés.

Tot i que una imatge val més que mil paraules, convé saber que un cabirol és un mamífer remugant de la família dels cèrvids, més petit que el cérvol, de cos elegant i molt ràpid. Si se l’ha d’anomenar en altres llengües, se’l coneix com a corzo (es), chevreuil (fr) o roe-deer (en), i rep el nom científic de Capreolus capreolus, com podreu comprovar al TERMCAT. A més, segons els caçadors del meu poble, només menja llepolies i té un carn deliciosa.

Requiescat in pace

(1) Vegeu “La caça, una eina de gestió sostenible”, revista La Geneta núm. 26 (2n trimestre 2019)

Fotografia casolana

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *