Amollar

A l’estiu endreço fotos. Endreço papers. Poso ordre als excedents materials que no he pogut gestionar en el calendari estricte de la vida laboral. Remenar imatges ens fa recuperar episodis d’una temporada anterior de la història personal. Però hi ha escenes que volgudament no immortalitzem: el dolor, la decadència, la vulgaritat…

Particularment, de moltes situacions que viurem a la família aquest estiu no en guardarem records gràfics però perduraran igualment en la nostra ment. Assistir al declivi imparable d’un familiar deixa empremta per a sempre; no calen testimonis en paper perquè la impressió que ens provoquen les escenes quotidianes tenen prou força per a combatre l’oblit. Que forts i que sans que som quan no en tenim ni un tel de consciència! Però quin camí tan llarg i tan difícil tria, de vegades, la naturalesa dels cossos vells i malalts! I quants llençols que es poden perdre bugada rere bugada!

Viure més de noranta anys no és un miracle. Segons les projeccions demogràfiques, sembla que els supervivents que hagen esquivat les desgràcies imprevistes o les malalties implacables s’aniran acostant progressivament a les biografies centenàries. Però viure tants anys hauria de comportar uns requisits mínims: que encara continués existint l’ànima del cos que es manté viu o que el patiment no li fes l’existència insuportable. És un vell tema, aquest. I encara que es continue debatent eternament en fòrums públics, mai serà el mateix que viure’l en directe entre les parets de casa. En realitat, obrar amb coneixement de causa no hauria de ser tan complicat: les lleis haurien de permetre decidir sobre el nostre futur personal quan les circumstàncies siguen realment adverses. Qui voldria passar per un calvari d’un final mortificant si sabés el que significa a la pràctica diària?

Tanmateix, ara per ara, l’atzar envia proves a domicili, que no es poden eludir: vestir i desvestir qui ja no es val; empapussar-lo, si convé; conviure-hi sense comunicar-t’hi; vigilar-lo constantment; netejar-lo en tota l’extensió de la paraula. El nostre nonagenari va acumulant limitacions en una vertiginosa caiguda cap a la inacció final. L’altre dia li va caure la cullera al mig del puré que tenia per a dinar. Qui més es resisteix a admetre aquest camí sense retorn encara hi insistia:

No l’has d’amollar, la cullera, home!

 

Fotografia de Jorge Elías

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *