Xerrac

Els rellotges són inútils en alguns moments: quan estem de vacances, quan xalem molt, quan volem que els instants es dilaten fins a l’eternitat. No haver de gestionar el temps és un reducte de llibertat que encara ens queda, de tant en tant.

A l’estiu la platja és un espai d’oci irrenunciable per a la majoria dels nostres coetanis. Les franges d’arena –fabricada artificialment i portada des de lluny, si cal– s’omplen de para-sols erectes i de tovalloles policromes. Quina peresa que em fa, la platja. Però hi anem; si pot ser al tardet, quan el sol afluixa un pèl l’ardor. S’hi llig bé arran de mar. Això, sí. Un banyador i un llibre fan un bon tàndem.

La primera incursió arran del Mediterrani d’aquest estiu va ser fa un parell de setmanes. Érem tres. Dos dones i un home. A la Lu li encanta l’aigua i prendre el sol, també. Vam conversar amb l’aigua al coll durant una estona i després, quan marxàvem fent puntetes damunt de l’arena roenta, em va explicar que notava com li bullia la sola dels xerracs que duia als peus. Incís necessari immediat: xerrac és el nom de les xancletes de dit  a la seua Bisbal natal. I va acabar precisant que el calcer amb aquesta denominació ha de tindre la subjecció entre el dit gros del peu i els altres per a rebre aquest nom; si no, no. Que curiós -vaig pensar!

He mirat de trobar alguna referència a aquest nom amb aquest sentit i ni rastre a cap banda. Xerrac, segons el diccionari normatiu, és una eina de fuster o un instrument musical. Per què unes xancletes reben aquest nom en algun lloc de l’Empordà? Es tracta, simplement, d’una analogia entre l’efecte dolorós que causa la goma rígida en la junta dels dits del peu –sobretot els primers dies de posar-te-les– i el tall que provoca un xerrac en qualsevol superfície. Ha de ser això, vaja. Aquest mecanisme de comparar sentits el fem anar en altres casos similars: obrir el cor de bat a bat, fer rodar el cap amb tantes preguntes, etc. Per tant, constatem que es poden ampliar els significats de les paraules mitjançant l’establiment de paral·lelismes de significat. És una forma més de creativitat lingüística al servei dels parlants.

Aprofitant que hem repescat un localisme empordanès, n’esmentaré un parell més que vam descobrir en una sortida a les terres de la meua amiga fa un parell d’anys i que tenia encara guardades al calaix virtual de les perles lèxiques que col·lecciono: escalipatxo (gripau, en estàndard, i amb un grapat de noms diversos al llarg del domini lingüístic ¹) i papibou (capgròs, en estàndard; cullerot, en tortosí ²). Cap d’aquestes denominacions apareixen al diccionari normatiu de l’IEC, però les trobareu per Internet perquè han servit per a batejar restaurants de l’àmbit geogràfic en què s’usen.

No ens enganyem. Ja no ens queda temps per a fer renàixer tota la varietat que hi ha escampada i sovint amagada pels racons més recòndits del nostre mapa lingüístic. Ni temps ni ganes, potser? Què en faríem de tantes opcions ara que la nostra comunitat té tants de reptes damunt la taula?

¹ Atles Lingüístic del Domini Català, Joan Veny i Lídia Bosch (IEC): gripau
² Atles Lingüístic del Domini Català, Joan Veny i Lídia Bosch (IEC): capgròs

Fotografia: Matthew T Rader a Unsplash

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *