Agafada al vol

Som les paraules que diem

27 de juny de 2019
0 comentaris

Ensumar

La vida es basa en dos moviments bàsics: inhalar i exhalar. I sobre aquesta cadència, es construeix tota la complexitat possible. Les falgueres respiren per les fulles. Les papaterres, a través de la pell. Les rajades, per les brànquies. Les mosteles i les persones, pels narius. De fora a dins, de dins a fora.

Les constatacions es generen a partir de les rutines. Per exemple, passejar un gos fa col·leccionar petits fragments de temps improductius, observacions inútils, itineraris recurrents. Una de les escenes més habituals en els trajectes tutelats dels cànids consisteix a contemplar com exploren les olors de les parets il·lustrades per les miccions d’altres exemplars. El recorregut s’estronca; l’animal es mou erràtic. S’excita. Hi ha estrebades. Cap aquí? No, cap allà. Avançar esdevé una proesa. Avui li he preguntat i tot al gos de casa: “Però què ensumes tant?”. M’ha ignorat totalment.

Després m’he adonat que nosaltres mai ensumem. En la majoria dels casos, sentim una olor, sense desitjar-ho. De vegades aquest fet ens produeix un plaer inenarrable i d’altres, en canvi, ens provoca una repulsió irrefrenable. La flaire del pa acabat de coure o de la terra mullada per la pluja recent ens fa feliços, però la suor acumulada al llarg de dies de calor en els racons més íntims d’un cos brut ens resulta insofrible. Entremig, inspirem el ventet del matí insuls i necessari. Ara bé, en algunes ocasions ens esforcem a percebre una exhalació: olorem. Hi posem voluntat, però sense la intensitat ni el desfici que aplica el gossam a aquesta acció.

Tot té una explicació, però. Aquest neguit cànid s’explica pel fet que “els gossos poden distingir olors a concentracions gairebé 100 milions de vegades inferiors a les que poden distingir els humans”, ja que “el bulb olfactiu dels gossos, en proporció a la mida total del cervell, és unes quaranta vegades més gran que el dels humans”, segons ens il·lustra la Viquipèdia. Al llarg de la seua evolució, aquestes bèsties han premiat aquesta habilitat. Els ha estat beneficiosa i els ha fet imprescindibles al costat dels caçadors o dels policies. Si una cosa serveix, té el futur assegurat.

En canvi, els humans inhalem. És a dir, inspirem instintivament. Generalment sentim olors i prou. Olorem més esporàdicament. I tot el que percebem pel sentit de l’olfacte prové de la matèria que exhala vapors, que fan bona olor o que fan pudor o que flategen. I construïm diàlegs genuïns com aquests:

De què fa olor, la casa? -preguntaríem. Fa olor de net -ens respondrien.

No trobes que aquest pernil flateja? -insistiríem. I ara! Jo no sento cap pudor -conclourien.

No ens calen perfums, per tant. Per sentir tota la intensitat de les bones flaires que ens envolten només necessitem un nas ben fi.

Fotografia: Elucidate – Treball propi, CC BY 3.0

Remostrons
10.07.2016 | 8.51
Primalet
09.01.2015 | 7.27
Giripigues
24.04.2015 | 11.23

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.