Vacacions

Fer errors no es pot evitar. Qui no estiga disposat a fer-ne tampoc no estarà disposat a perdonar els dels altres. Dels errors, n’escriuria un tractat d’elogi: en traiem grans lliçons de vida. Són una via de coneixement d’un mateix i dels qui ens envolten.  Ara bé, també és lloable intentar evitar-los quan els tenim identificats. Diria que aquí comença la voluntat de progrés.

Escric des de Tortosa. Des de l’habitació de la meua adolescència. Al costat de la finestra que dona a la galeria on pràcticament ja no conec cap veí. Els anys -i encara més, els decennis- fan canviar la nostra percepció de la realitat. Potser simplement la nostra mirada s’acaba emmotlant als canvis evidents que han transformat els antics entorns coneguts. En tot cas, observar de nou com si no haguesses vist mai una cosa te la fa redescobrir. Ho estic constatant contínuament aquests dies.

Anit vam retrobar-nos amb T i J, una vegada més. En dues hores vam reconnectar-nos. No ens costa gens; tot s’ha de dir. Vam parlar dels canvis. De les transformacions de la ciutat i dels reptes a què ens estem enfrontant de nou ara que tenim pares que flaquegen. Els vaig explicar que en una passejada breu al matí havia constatat que la llengua del carrer aquí continua sent el català; a la cafeteria, les cambreres d’origen romanès es cridaven les comandes entre elles en un català tenyit d’un exotisme entranyable; els xiquets musulmans parlaven un tortosí autèntic mentre circulaven pel carrer; al quiosc, vaig esperar que un senyor amb una vistosa bandera espanyola cosida a la gorra acabés de conversar amb la venedora en el dialecte ambiental. Això que a tu et crida l’atenció -em respongueren- seria el contrari del que ens passa a nosaltres quan anem a Barcelona; ens estranya de no sentir-hi gairebé el català. D’aquí, vam anar a parar a les paraules que hem anat arraconant per a polir la nostra parla. Com a forma emblemàtica, l’amic J es va referir a vacacions. Tant que ho havia dit i ara em sona fatal! -va concloure. Sense ànim d’aixafar-li la guitarra, li vaig fer saber que és una paraula normativa, recollida al diccionari, beneïda per l’acadèmia. No se’n podia avindre! Havia estat fent un esforç inútil, doncs?

Vist amb una certa perspectiva històrica, resulta fins i tot paradoxal que l’àmbit territorial català que havia estat potser més estigmatitzat pels seus trets dialectals ara siga reconegut com un enclavament amb gran vitalitat de la llengua (1). Hem passat del tòpic repetit potser més a fora que a dins del “no parlem català, parlem tortosí” a constituir un bastió de la genuïnitat, de la col·loquialitat i de la naturalitat del català en els espais públics. Entremig d’aquest lent procés, s’han comès errors. No podia ser d’una altra manera. Un dels més evidents és que els prescriptors lingüístics -representants polítics, mestres o ensenyants i treballadors de la paraula diversos- no hagen estat sensibles al desterrament innecessari de la variació genuïna local davant de les formes generals pensant que les formes pròpies s’havien de sacrificar com si es tractés d’infiltrades formes estrangeres. Tot ve d’un raonament simple: vacacions sona massa com vacaciones; arena no té bona pinta; ni fatxada, tampoc.

No ens tirarem massa pedres a la nostra teulada, però. S’ha fet molta faena en els últims anys. En aquests moments, tenim l’autoestima dialectal bastant més amunt. L’estàtica societat ebrenca dels anys vuitanta s’ha anat transformant en una societat oberta als canvis; ha esdevingut un punt de trobada per a estudiants de diferents llocs de l’àmbit lingüístic (hi ha estudiants d’Infermeria de Xàtiva a la URV de les Terres de l’Ebre!) i la consciència social ha transformat la conducta col·lectiva (de la lluita per l’aigua a la lluita pel futur polític). No és poca cosa, veritat?

Només s’avança si t’aixeques quan ensopegues. Segur que algun savi ja ho ha degut dir, això. I hi ha una solució infal·lible per a corregir els errors: la curiositat permanent i la capacitat de superació. En llengua, també.

(1) A les Terres de l’Ebre hi ha el percentatge més alt de població de Catalunya que té el català com a llengua habitual: 73,8%. Idescat, EULP 2013.

Fotografia de Parc Natural dels Ports

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *