Còrrec

La memòria és l’esquelet de l’ànima. Si tenim els ossos densos de records, vivim en un present més ben acomodat. En bona part, cadascun de nosaltres som fruit d’una fórmula única que aglutina vivències en càpsules intransferibles. Però els records comuns, com es consoliden? Qui posa les condicions perquè una comunitat faça perviure un mateix imaginari compartit? De què depèn que fets contrastats queden esborrats de la consciència col·lectiva?

Tothom coneix la màxima sobre l’autoria de la història. Isabel Allende va ser encara més explícita: “La història l’escriuen els homes, els vencedors i, gairebé sempre, els blancs.” Fins ara ha estat així a tot arreu. De fet, les revolucions comencen qüestionant els discursos dominants; les veritats instaurades; les doctrines inadvertides. El feminisme pretén revocar una visió del món igual com volen fer altres ismes en procés de legitimació. Ara bé, com és de difícil mirar-nos el que passa al nostre voltant -i per què no: el que passa al nostre interior- amb ulls analítics! Contrarestar, nadar contra corrent, portar la contrària… esgota. Per això, si podem, ens ho estalviem.

Després d’un cap de setmana a la Catalunya del Nord, se m’han tornat a fer explícites les conseqüències tristes d’esborrar la memòria històrica. Els francesos s’han entrenat llargament a semblar naturalment fraternals, lliures i -sobretot- igualitaris. A les escoles de primària de la regió catalana ultrapirinenca encara conserven l’eslògan de la Revolució Francesa pintat damunt de la porta principal. Aquell eslògan implicava, en realitat, una promesa: si sou francesos, sereu millors. Qui s’hi podia resistir, veritat? Al cap de dos-cents anys, el balanç seria qüestionable. Al 2011 la regió del Rosselló ocupava un dels últims llocs en el rànquing de renda per càpita dels territoris administrativament francesos, incloses les colònies. A canvi, s’havien venut l’ànima per a sempre més. (1)

En dos dies de voltar pels carrers de diversos pobles nord-catalans només vaig sentir un parell de persones que s’adreçaven en català a un altre vilatà. A Cotlliure -escrit Collioure a tot arreu- vaig fotografiar el nom d’un carrer retolat en dues llengües: a la placa de damunt hi posava “Rue Pasteur”, a la de davall -més antiga- hi havien deixat escrit “Carrer Nou”. Quantes coses ens explica aquest detall? Dins del nucli vell del mateix poble, vam fer un recorregut alternatiu per un passatge intransitat; en el que devia ser lloc de pas per a l’aigua de pluja encara es podia llegir un cartellet monolingüe amb aquesta inscripció: “Còrrec d’en Baus”. No s’havien molestat a traduir-lo al francès perquè per allí no hi passa ningú.

Que bonics que fan els bancals de vinyes costerudes en els vessants pirinencs que s’aboquen al mar! Quants segles descansen en les columnes i els capitells romànics del Claustre d’Elna! Quina olor tan entranyable feien les petites maduixes del mercat dominical de Cotlliure i quin gust tan autèntic que tenien! Com m’agradaria que els nord-catalans sentissen orgull de mantenir encara el record d’un vell còrrec al cor del seu poble i no enterressen amb indiferència el seu passat!

Només se m’acut un antídot per a pal·liar la desmemòria i l’autoodi, es tracta de treballar amb tenacitat el prestigi del que ens ha definit com a poble distint enmig d’un món global de tal manera que aquest empoderament ens ajude a trobar un futur digne per als que d’ara endavant compartirem un mateix paisatge. D’això, alguns insisteixen a dir-ne supremacisme. Òbviament, es tracta de castigar la revolta dels que no es volen deixar vèncer.

Fotografia pròpia: Cotlliure

(1) Capítol recent per a acabar de difuminar del tot la identitat del territori nord-català:

Municipis del nord posen plaques de ‘Pays Catalan’, en protesta pel nom de la regió (2016)
https://www.vilaweb.cat/noticies/municipis-del-nord-posen-plaques-de-pays-catalan-en-protesta-pel-nom-de-la-regio/

El Consell d’Estat francès refusa definitivament el Pays Catalan (2017)
https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1197710-el-consell-d-estat-frances-refusa-definitivament-el-pays-catalan.html

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *