Senderi

Cal fer-se preguntes. A cada moment ens ofereixen respostes precuinades per a tot, però justament per això ningú hauria d’estar exempt de qüestionar-se les certeses que ens han vingut donades. Fer-nos preguntes ens pot salvar.

Divendres 22 de març l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona es va omplir de gom a gom per a trobar respostes a una pregunta: “Si canviem la llengua, canviem el món?“. El GELA va convidar, d’una banda, escriptors -creadors de mons, citant Carme Junyent- i, de l’altra, periodistes -explicadors del món- perquè hi aportessin el seu punt de vista. Aquesta qüestió tan oberta s’inspira en la premissa, força difosa entre els lingüistes, que cada llengua representa una visió particular de la realitat. De fet, d’aquesta creença naixen els estudis d’ecologia lingüística i la posada en valor de la diversitat lingüística mundial. Però les respostes que van anar aflorant durant el matí van obrir-nos noves perspectives d’anàlisi als que hi érem per a deixar que ens imbuïssen noves idees.

De les quatre hores intenses de debat, en rescatarem algunes reflexions remarcables. Per ordenar-les millor, les aglutinarem al voltant de dos posicionaments allunyats: el del sí -una llengua constitueix un mirada única a l’entorn- i el del no -la llengua no determina el pensament-, a part de raonables matisos intermedis. Segons Adrià Pujol-Cruells, alguns dels arguments favorables a la resposta afirmativa serien que si no tenim una paraula per a designar un fenomen aquell fenomen no existeix; per exemple, en algunes llengües africanes no hi ha cap mot per a referir-se als homosexuals, fet que nega la possibilitat que es puga atribuir aquesta categorització a ningú. No tenen nom, ergo no existeixen. En aquesta línia, s’inclourien els estudis sobre el valor antropològic de les frases fetes; sovint intraduïbles de manera literal a altres llengües: “N’hi ha per a llogar-hi cadires!”. A més, un punt fort d’aquest posicionament seria que justifica els esforços a favor de la continuïtat de les llengües minoritzades. Altres ponents que sembla que combreguen amb aquesta línia són Pere Comellas o Empar Moliner.

A l’altre cantó, també des de plantejaments antropològics, Albert Sànchez-Pinyol ens ofereix l’exemple dels Mbuti -altrament coneguts com a pigmeus- que diuen que parlen la llengua dels veïns, el suahili, sense que aquest fet haja acostat les seues formes de vida i la seua organització social a les de la comunitat que va arraconar la llengua originària d’aquesta ètnia. Reforçant aquesta constatació, l’autor de Pandora al Congo va referir-se a la cultura com a tot allò que una comunitat decideix transmetre a les noves generacions. Així doncs, la voluntat dels parlants constituiria una qüestió essencial, sempre que aquests disposen del poder polític suficient. A partir d’aquí, la defensa de qualsevol llengua no necessitaria raons. Només la voluntat dels parlants de perpetuar-la, perquè sí. Complementàriament, des de la perspectiva psicolingüística, Montserrat Cortès-Colomé admetia que hi pot haver una certa influència de la conceptualització en la manera de veure el món però que no es pot afirmar que això afecte la conducta dels parlants, ja que a l’hora d’actuar hi intervenen altres elements com ara l’actitud personal o les emocions. També es va referir als hipotètics efectes transformadors d’apostar per l’anomenat llenguatge no sexista;  segons els estudis disponibles, com que el gènere de les paraules no té una base semàntica, no provoca canvis en la concepció de la realitat.

Per a acabar de fer-ho més distret, durant les interaccions entre el públic i els membres de les dues taules rodones en què es van distribuir els ponents, es van sentir a la sala altres interrogants complementaris: “Si canviem de llengua, canviem de món?” o bé “Si mantenim la llengua, mantenim el món?”. No es tracta només d’un joc de paraules. Ni tampoc és trivial la resposta de Xavi Bundó a la pregunta del col·loqui: “El món canvia, malgrat la llengua”. Els parlants sempre van davant i l’acadèmia té un poder limitat d’incidir-hi.

En l’última intervenció, Miquel Piris va dir que no s’ha de perdre el senderi en els experiments socials que intenten actuar de placebo enfront dels mals arrelats en la societat, entre els quals comptem el masclisme. Em va encantar caçar al vol aquesta expressió, que entronca directament amb el discerniment, és a dir, amb la capacitat de distingir amb el pensament entre arguments de pes i arguments banals. Justament, el que havíem estat provant de fer tots els assistents en aquell espai magnífic un matí de divendres qualsevol.

Fotografia de David Incoll d’una escultura de Jaume Plensa

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *