Agafada al vol

Som les paraules que diem

28 de febrer de 2019
0 comentaris

Carabasseta

La llengua fa poble. A viatges, quatre mots tenen molt de poder. Sabem que l’energia té un costat lluminós i un altre de fosc. Ho vam aprendre en les pel·lícules gal·làctiques. I constatem que sovint ens cal saber en quina direcció trobarem la claror.  Per això, aquest eslògan fa diana; crida a reunir-nos, a compartir, a sentir que estem just al costat. I diu com: fent servir la paraula.

Amb aquesta intenció de fons, la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València ens ha reunit durant dos dies o tres a un grapat de persones dedicades en cos i ànima a fer que les llengües que ens han minoritzat tornen a recuperar la plena vitalitat. I, acomplint tots els pronòstics, hem aprofitat el temps. Hem dedicat les hores a intercanviar experiències que s’han dut a terme al País Basc, a Galícia, a Astúries, a Mallorca, a Catalunya o en diverses poblacions del País Valencià. La llengua també ha fet xarxa, entre punts distants i entre realitats desiguals.

Qui ha propiciat aquest espai, Immaculada Cerdà, ens ha llançat enlaire preguntes per a respondre: Què us emportaríeu a casa de tot el que hem sentit? Quina és la màxima dificultat a què ens enfrontem en la nostra faena? Aquestes preguntes allarguen les reflexions. Et fan mirar enrere, sospesar el que hem conegut, pensar si allò seria útil en la petita parcel·la en què et mous. Cadascú busca les pròpies respostes. En compartiré algunes aquí. Comprovar que ens enfrontem a les mateixes adversitats et permet veure que també es poden compartir les solucions. Una gran fortalesa -més enllà dels recursos concrets i de les estructures organitzatives en què opera cadascú- que hem identificat en distintes de les experiències presentades radica a aprofitar la força de la suma; el treball d’agents molts diversos: formals i informals, alhora. Potser desordenats, però amb un pla compartit. M’ha enlluernat la proposta gallega LGx15, que pretén recopilar visions i motius de moltes tipologies diferents de ciutadans per a treballar pel futur de la llengua pròpia del país. També l’impacte a llarg termini de campanyes com Euskaraldia, pensada per a promocionar l’ús de l’eusquera al carrer entre euskalduns i neoparlants. O la tota la complicitat que es pot generar entre escolars, estudiants de secundària, botiguers i ciutadans al voltant de l’etimologia en el projecte Paraules amb arrels. I encara més el valor dels testimonis recollits a Burjassot para la taula en què nous valencians obren casa seua per a cuinar plats del seu país d’origen en la llengua nova que ara també és seua. Podríem continuar fent una llista més llarga, amb propostes plenes de sentit, col·laboratives, que ens condueixen cap a la part lluminosa de la força que mou una col·lectivitat.

Ja es veu que en l’espai de formació que hem compartit al cor de la ciutat de València hem après molt, però -com sempre passa- en l’espai informal el flux entre nosaltres ha continuat. Durant el dinar, a les passejades previstes per l’organització, al sopar… hem explorat altres vies de coneixement mutu. Com la primera conversa trilingüe asturià-català-gallec que vam mantenir tot caminant pel carrer la M. Xosé, l’Anxos i jo mateixa. Quants exercicis d’intercomprensió entre llengües romàniques que hem fet! També hem pres nota d’algunes expressions boniques: “Préstame que te preste”, que en asturià significa “M’agrada que t’agrade”. La llengua lliga, si estimes les llengües.

Ens falta encara, abans de tancar aquesta crònica apòcrifa, referir-nos a la paraula que hem triat per a rememorar aquesta trobada: carabasseta. La vaig sentir en dos fragments dels vídeos de “Burjassot para la taula” i me la vaig tornar a trobar a l’hora del dinar del primer dia quan triàvem el menú al centre cultural Octubre. Vaig escollir bollit, de primer. Per a mi, el bullit és que tot el que es posa al caldo i que després ens mengem amb fruïció. Per als valencians és verdureta i prou: bajoques, creïlles i ceba però, si convé, també carabasseta, carlota, etc. Aquest llistat, en l’estàndard més global, seria: mongetes, patates, ceba, carabassó i pastanaga. De totes maneres, en tortosí les dos úniques variants valencianes que no usem són creïlla i carabasseta. Em quedo amb aquesta última, perquè si hi grates una mica hi ha un cert desconcert de variants escampades pels diccionaris. Us en faig un resum ràpid: la forma preferent al DNV és carabassí, però hi trobareu també carabasseta i carabassó. En canvi, al DIEC2 només apareix carabassó en el sentit de “fruit en pepònide de la carabassonera”. Tot i això, encara es documenta la forma carbassó al Diccionari català-castellà d’Enciclopèdia Catalana i als vocabularis del TERMCAT. Portem la variació a la sang, però els diccionaris haurien d’assegurar-nos ponts; que poguéssem sentir com a nostres aquelles formes ben dites que es diuen i que s’han dit des de molt abans que hi hagués diccionaris.

Així doncs, amb unes paraules o amb unes altres, hem de parlar i hem de menjar. Si a més ens alimentem de totes les bondats que desprenen els altres i hi afegim les nostres, farem salut i creixerà el nostre coratge.

València, gràcies.

Fotografia de Miquel Bohigas Costabella

Diferenta
17.11.2013 | 7.17
Àmec
25.04.2014 | 5.57
Vagarós
14.03.2020 | 9.04

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.