Agafada al vol

Som les paraules que diem

15 de novembre de 2018
2 comentaris

Cocons

Escric per a recordar. Rellegir els records al cap del temps em fa recuperar-los amb més nitidesa. També els puc fer córrer si s’han solidificat damunt de la base de les lletres escrites. Els puc regalar; fer-los arribar a llocs a què no puc accedir.

Tenia un relat pendent de fa dies. S’havia quedat cotet, esperant el moment de saltar a través de les tecles fins a la pantalla i de la pantalla al món informe de la xarxa. Ara és l’hora. Torno al viatge per carretera d’un divendres a la tarda en direcció sud, cap a la zona muntanyosa del prelitoral tarragoní. Anem quatre en el cotxe d’una combatent de les causes més nobles. Tenim un copilot expert a trobar camins; un extopògraf que amidava espais reals recorrent el territori. Anem a Mas d’Enric, per donar suport a Carme Forcadell. Com Lledoners i Puig de les Basses, aquest lloc ha esdevingut un punt de trobada habitual per a persones perseverants o per a esporàdics que volen mostrar que els nostres presos no estan sols.

Avui la Carme no ens veurà ni ens sentirà. Sabrà que hi som perquè el pelegrinatge de grups anònims ha esdevingut una manera de fer explícita la indignació i d’obligar-nos a no oblidar el dolor. Fa vuit mesos que la van recloure. Els últims cent dies han transcorregut en aquest escenari: una cel·la d’un búnquer aïllat del món; lluny de tot, però més a prop del seu origen i de sa mare. A no gaires quilòmetres hi ha el mar, però el boscam espès de tot el contorn ens situa al límit de la civilització. Simbòlicament, som a l’extraradi de la normalitat de les societats justes i equitables.

De camí cap a la presó ens hem perdut. El cel ha anat apagant-se mentre s’enllumenaven aquí i allà els petits nuclis habitats. Hem estat llegint els indicadors per a ajudar el nostre guia a resituar-nos. Un dels cartells marcava una destinació de nom bonic: Els Cocons. El copilot ens ha preguntat si sabíem què és un cocó. Li hem donat la satisfacció d’explicar-nos que consisteix en un dipòsit petit fet a la vinya per a arreplegar aigua. Per un instant, s’ha quedat surant en l’aire que respiràvem una fascinació invisible per aquells que coneixen allò que ja ningú no coneix. I al cap de més temps i més trajecte del que esperàvem, finalment hem arribat a l’entrada del centre penitenciari. Tot el que ha passat durant les hores següents ha estat bo, bonic, emotiu; potser inútil a ulls d’alguns. Trist, sobretot. I hem tornat tard a casa.

Ara que ha arribat l’hora de recuperar aquesta història i, de passada, la paraula que vam aprendre, aprofitaré per a  fer-ne una biografia breu. Si busqueu cocó us envien a cadolla. Totes dues eren fins ara per a mi paraules sense sentit. En tot cas, la majoria dels diccionaris en fan aquesta descripció: “Clot natural en una penya, en una llosa, etc., on la pluja, l’aigua del mar, d’un riu, etc., forma un petit bassal”. Hi he insistit una mica més i, al final, en l’impagable Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana he trobat la referència exacta al significat de cocó que ens havia descobert el copilot; entès no com el fruit d’una acció fortuïta dels elements naturals sinó com una volguda obra humana.

Així mateix, en els dipòsits petits que hem construït als nostres cors hi anem arreplegant aquest dolor compartit. L’oblit no ens farà mai lliures. Per això, recordem.

Cartellet pintat per Lídia Serra, descobert per pura coincidència al seu taller just l’endemà de l’anada a Mas d’Enric. Amb grafia popular.

Lluquet
06.06.2022 | 8.20
Gatzoneta
17.02.2017 | 8.47
Noviluni
15.12.2013 | 11.43

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Per a mi, a Pego, cocó és una paraula d’ús comú, mentre q cadolla és simplement inaudita, llibresca. Va a pobles, quan estava al grup Rescatem paraules de l’oblit, eixien una o altra cada poc i la incomprensió d’una o altra sovintejava. Els nostres cocons són de construïts (per a enviscar o abeurar, però tb cocons més grans dins d ls màrgens de pedra seca per a alçar-hi coses, o fins per a arrecerar-se una persona) i tb els naturals. Però a més a més, en tenim d’altres que potser t’agradaran i q no ixen als diccionaris: quan algú es gita al llit o al sofà, el clot q s’hi forma és el cocó, (als matalafs de borra o llana, calia desfer el cocó cada dia) i tb quan una persona p.ex. al sofà o al llit t’atrau, i t’abraça i t’arrupeixes dins dels seus braços embolicada en el seu cos és també estar dins del seu cocó (per la forma còncava i acollidora que adoptes quan abraces així).
    A la filla, de menuda (no es farà mai gran…), la cridava i li deia: Vine, acoconat ací. Vine al meu cocó. Ah.. No oblidaré mai quan, a neonats, li feia el cangur, i la tenia a la tenoreta del meu cocó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.