Agafada al vol

Quan ballem en grup som una tribu. Una pista, una música, l’olor humana i el contacte just compartint un mateix trajecte del rellotge ens connecten al cicle de la naturalesa, a les tradicions heretades o als punts àlgids de la vida.

En els últims anys pel Garraf i el Penedès s’ha escampat sense parar la febre pel swing, irradiada des de la capital cap als racons més remots del país. Els lindy hoppers inunden imbatibles les places o les sales socials marcant un bouncing  harmònic amb les notes musicals i improvisant petites acrobàcies corporals. El swing és art efímer i un regal per als sentits.

Dissabte 12 de maig es va celebrar la tercera festa anual del Swing Garraf al Foment Vilanoví amenitzada, en aquesta ocasió, per The Swing Air Force. Uns dos-cents ballarins van acudir a la ballaruca molt ben engalanats: els leaders amb camisa, tirans, gorres i sabates de cordons i les followers amb vestits de faldilles voladores i flors i també molt ben calçades. I durant cinc hores o quatre o tres no hi va haver res més important al món que tot allò que feia vibrar el paviment de fusta.

Ballaruca és una paraula adoptada per a mi. Sento que la diuen garrafencs del meu voltant, però també n’hi ha que opten per la forma normativa: ballaruga. En tot cas, segons el DCVB, encara en trobaríem altres variants arreu de l’àmbit lingüístic, com ara ballaruc, barallofa, baralluca, baralluga o ballarusca. En castellà, en dirien bailoteo.

En tot cas, ballaruga  mateix ens anirà bé per contrarestar la pila de mots d’origen anglòfon que han esdevingut indispensables per a narrar que hem xalat molt ballant.

—

Vegeu lindy-hop a la Viquipèdia.

Fotografia: Elvert Barnes