Agafada al vol

Quants anys té el xocolate? Sembla que necessitaríem una vara de mesurar molt llarga per a comprendre el llarguíssim camí que ha fet aquesta llepolia des del seu origen. Per a fer-nos-en una idea, el xocolate equivaldria a tres vegades la vida de la llengua catalana; és a dir, a 1.200 anys multiplicat per tres¹.

Davant d’aquesta dilatada trajectòria, ens podríem preguntar si aquest aliment deliciós, que s’ha anat escampant pel món sense parar, ha mantingut sempre el mateix nom. Segons diverses fonts, sembla que aquest mot és d’origen nàhuatl i que va arribar a Europa a través de l’adaptació al castellà –chocolate– de la forma originària xocolātl .

Si ens fixem en la forma equivalent a altres llengües del nostre entorn, ens adonarem de seguida que ningú ha gosat variar gaire la fesomia d’aquesta proposta tan bonica: chocolate, en anglès; chocolat, en francès; Schokolade, en alemany; txokolatea, en eusquera; cioccolato, en italià; ciocolată, en romanès… Ara bé, en català, tenim dues formes admeses i, per tant, recollides als diccionaris: xocolata i xocolate. En el nostre cas, els dos grans dialectes del domini lingüístic han adoptat amb un gènere diferent aquesta forma tan remota; pren la forma femenina en català oriental -com en romanès- i, en canvi, és usada en masculí en català occidental -com en la majoria de les altres llengües. I partir d’aquí, les denominacions de l’esmorzar més revitalitzant se separen en camins dispars. Mentre a Manresa esmorzen xocolata desfeta, a Tortosa ens llepem els dits amb una bona tassa de xocolate bullit.

Estem avesats a parlar del mar blau o de la mar blava ; potser fins i tot alternem un amor intens i una amor intensa o bé, si ens ve de gust, podem anar canviant del color blanc  a la color blanca . I, és clar, sabem de sobres que ens repartim entre els que freguem el pa amb tomaques o tomates ben madures i els que el suquen amb tomàquet madur. De fet, però, hi ha ben pocs casos en què es puga triar el gènere d’una paraula sense que en varie el significat². Ara ja en sabem un altre:

De xocolate o de xocolata, no em cansaria mai de menjar-ne!

—

Fotografia de Gian Luigi Perrella

1. Vegeu l’entrada a la Viquipèdia: Xocolata
2. Sobre el gènere dels substantius i adjectius: fitxa del Servei Lingüístic de la UOC