Oixos

Hem caçat moltes paraules al vol. Aquesta d’ara és la que fa dos-cents trenta. I en la petita crònica que hem fet sobre cadascuna de les joies d’aquesta col·lecció, hi apareix l’escenari i les circumstàncies en què se’ns ha aparegut. Perquè l’entorn sovint ens permet fer un retrat de la seua vitalitat o decadència.

Oixos és una paraula bordeta. El mestre Fabra no va incloure’n la forma singular corresponent al Diccionari General de la Llengua Catalana de l’any 1932 perquè es tracta d’una adulteració de la paraula oi  1, usada normalment en plural: ois. A més, aquest mot vindria del llatí odium ‘odi’, segons el GDLC. Però el DCVB sí que recull oix  i la fa remetre a oi, nàusees. Finalment, al DNV ens la presenten com una forma normalitzada, complementària de nàusees.

Per a entendre una mica tot aquest desgavell, ens anirà bé recordar que un dels mecanismes més potents que han operat en la transmissió oral de la nostra llengua -i segur que en el de les altres del món igualment- és l’analogia. I, per això, aquí podríem referir-nos al cas dels Reixos d’Orient, que és una denominació estesa i admesa en l’àmbit del català occidental, tal com afirma l’Optimot. Diuen que Reixos podria ser el producte de la formació d’un doble plural. En tot cas, hi ha una altra explicació possible si ens fixem en parelles com ara coix / coixos, moix / moixos, toix / toixos…, les quals li podrien haver empeltat l’aparença al concís tàndem oi /ois.

Ordenar una llengua deu ser una tasca enormement difícil. El mestre Fabra va fer una depuració amb criteri i amb fonamentació científica. De totes maneres, a hores d’ara, caldria preguntar-nos si algú usa en llengua oral o en llengua escrita la forma oi.  Si realment per les sales de consulta d’algun hospital podríem caçar al vol aquesta filla de l’odi tal com apareix al DIEC2.

En canvi, ma mare va usar l’altre dia aquesta variant bordeta. Li explicava per telèfon a una amiga que havia tingut uns rodaments de cap que li feien perdre l’equilibri i que, si menjava res, de seguida li venien oixos. No m’estranyaria gens que hagués fet servir les mateixes paraules textuals adreçant-se a la metgessa que la va atendre d’urgències; tal com farien una multitud de valencians si patissen aquests mateixos símptomes.

La nova gramàtica ens vol ensenyar a aplicar la norma amb flexibilitat. Per això mateix, tenint en compte que no podem prescindir de testimonis autèntics de genuïnitat lingüística, caldria convenir que oix  hauria de poder aconseguir -quan toqués- un paper digne en l’obra dels diàlegs contemporanis almenys en els racons del nostre àmbit lingüístic on encara és viva.

I, a l’últim, davant d’alguns fets execrables necessitarem cada dia més esbravar-nos amb tots els sinònims possibles: nàusees, basca, mareig, ois, oixos… Fàstic. Repugnància.

1. Fitxa que conté oi. Espai Pompeu Fabra. Institut d’Estudis Catalans.
2. Gramàtica de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans, 2016.

Fotografia d’Alexis Chávez

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *