Agafada al vol

Som les paraules que diem

28 de gener de 2018
0 comentaris

Espurna

Aprenem per necessitat, per gust o per atzar. Generalment, la necessitat ens mou a buscar el coneixement, però descobrir per gust i gaudint de l’experiència sovint acaba sent un luxe. A part, poc esperem del que no sabem quan arribarà; per això els aprenentatges fortuïts són un regal.

Malgrat que diuen que cada dia s’aprèn alguna cosa nova, sovint no tenim consciència plena sobre allò que se’ns presenta per primera vegada. Constantment anem acumulant informació i n’anem deixant anar, com si ens pesés per seguir enlairant-nos. No sobreviuríem sanament carregant-ho tot en primer pla. Per això, resulta fascinant preguntar-se per què guardem el que guardem i per què rebutgem la resta.

En aquest sentit, observar les llacunes de coneixement dels alumnes que estan en un procés avançat de domini de les competències lingüístiques ens proporciona informació interessant. Com és que no coneixen una paraula? Per quina raó s’equivoquen sempre en una mateixa construcció sintàctica? Diuen que aprendre dels errors és molt útil. Certament. Però què es pot fer per a omplir els buits, per a farcir de paraules les butxaques dels parlants? Com es pot redreçar de manera permanent una estructura defectuosa? Que difícil de respondre, tot això. Els que afrontem aquests reptes en l’àmbit laboral sabem que el mètode ajuda però no és infal·lible.

En l’últim dia lectiu dels alumnes que acaben de tancar el seu periple pels cursos de català per a adults, vam constatar que encara hi havia paraules que els eren desconegudes; una de les quals la va presentar un alumne en la lectura en veu alta d’un article d’opinió que havia escrit: espurna. Ningú l’havia sentit abans o no la recordaven. I jo no me’n sabia avindre. Per què, a pesar potser corresponga més aviat als parlars occidentals, aquest mot no s’havia creuat mai abans en la trajectòria d’una vintena de persones que, majoritàriament, fa molts i molts anys que utilitzen aquesta llengua?

Espurna és una paraula que surt a tots els diccionaris; que s’usa com a sinònima de guspira o centella, però també —segons el DCVB— en el sentit d’esquitx.  Fins i tot es pot aprofitar en el sentit de porció molt petita d’una cosa. I, finalment, serveix per a referir-nos a una persona espavilada. Complementàriament, el GDLC ens fa saber que “té un origen incert, possiblement preromà, de l’indoeuropeu pur ‘foc’; en català antic també purna “. Amb tota aquesta oferta, com pot ser tan invisible aquesta forma?

Per als parlants de tortosí no ho és, evidentment. La fem servir per a parlar de les espurnes de foc que surten disparades d’una foguera i també per a referir-nos a les espurnes d’oli —també dites espetucs— que s’escampen quan fem un ou ferrat. I la gastem per a descriure persones. En el meu cas, a més, la vaig repetir milions de vegades per a cridar la gosseta que vam tindre durant gairebé quinze anys.

L’atzar ha fet que els meus alumnes descobrissen que aquestes tres síl·labes contenen molt de significat i que per a mi estan vinculades a molts de records. La meua emoció podria ser que els fes retenir aquesta forma, de manera que, com a mínim, la poguessen reconèixer de nou si mai se’ls torna a creuar pel camí. Seria una petita victòria que mai ningú podrà comprovar. I seria bonic.

__

Fotografia de Tilemahos Efthimiadis

 

Sapastre
15.12.2016 | 9.08
Palometes
17.08.2020 | 2.41
Sarró
22.02.2020 | 9.57

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.