Esca

En els contes i en les rondalles populars s’hi han plantejat tots els grans temes de la humanitat. La justícia, l’amor, l’abandonament, l’engany, la gelosia, la traïció, la perseverança o la compassió han estat protagonistes d’històries, que han estès la comprensió d’aquestes forces immortals a públics d’èpoques i contextos culturals diversos.

De tota la pila de relats que m’havien arribat de petita, m’inquietava especialment l’escena de la reina preguntant-li a l’espillet si era ella la més bonica del reialme, després d’haver encarregat la mort de la Blancaneu. La gelosia és un dels temes centrals d’aquest conte, però també ens fa pensar en la relació entre bellesa i bondat. De fet, ens podria portar a plantejar-nos quin vincle s’estableix entre l’ètica i l’estètica; en concret, fins a quin punt hi ha estesa la creença que ètica i estètica es corresponen.

Contes a banda, en el moment que estem vivint, ens hauria d’inquietar i alarmar la fabricació de discursos que defugen els fets constatables. La veritat ha passat a ser subsidiària de les percepcions i de les emocions. I en aquest terreny, tot resulta més imprecís i més relliscós. Un fet es pot fer desaparèixer; les proves de l’existència d’un fet es poden arribar a destruir, però fàcilment en quedarà algun rastre. En canvi, com es construeixen les percepcions? Com es fa vèncer un relat? D’entrada, sembla més difícil, però en realitat es redueix a la correlació de forces entre dues variables: la capacitat d’anàlisi crítica dels destinataris del discurs i els recursos de què disposen els emissaris dels relats que inunden les nostres vides quotidianes. Si la primera és feble i la segona, forta, estem perduts.

En aquest sentit, fa uns dies el digital Catorze difonia una frase de Crisòstom il·lustrada per Manuel Baixauli: ‘La cultura només serveix per a tot’. Aquesta sentència de fa més de 16 segles conté encara una certesa incontestable. La possibilitat de conèixer i contrastar el que passa al moment que ens ha tocat viure és imprescindible per a defugir l’engany i la manipulació a què ens volen sotmetre les elits que tenen el control del poder polític i econòmic. I només contrastem si tenim accés a diverses fonts d’informació, si tenim capacitat crítica i si som capaços de veure més enllà de les aparences formals. D’altra banda, saber qui paga les televisions, els diaris i les campanyes electorals i qui dona suport a segons quins projectes polítics ens hauria de servir per a valorar els objectius finals que s’amaguen al darrere de certes apostes ideològiques.

Avui abans de marxar de la feina, he sentit una expressió que estaven comentant un grupet de voluntaris lingüístics col·laboradors habituals del nostre centre i que desconeixia: ésser l’esca del pecat. Me l’he anotat perquè m’ha semblat molt potent. I, efectivament, el DIEC2 ens diu que serveix per a referir-nos a l’incentiu per a dur a terme una malifeta o dolenteria o bé per a parlar d’algú que actua com a inductor del mal. Si parem atenció únicament a la paraula esca ens adonem també que és sinònima d’esquer ; allò que atrau.

En fi, l’experiència ens ensenya que la bellesa i la bondat no sempre es troben en una mateixa persona. A més, no costa gaire de veure que l’engany sovint s’amaga darrere d’una cara bonica. Pregunteu-l’hi a l’espillet, si no us ho creieu.

Fotografia de Fabrizio Lonzini 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *