Guinyot

Estem fets dels petits gestos de cada dia; som el que diem, el que mengem, el que posem en pràctica, el tracte que tenim amb els altres… I, malgrat els esforços per a semblar singulars, moltes d’aquestes accions les hem rebut en herència: la llengua, les receptes que sabem cuinar, el caràcter, la generositat… Tot ben particularment incrustat en la biografia personal de cadascú i amb el condiment indispensable de la voluntat pròpia, per descomptat.

Del conjunt de factors que modulen la nostra conducta, n’hi ha un que provoca sovint adaptes incondicionals: els costums populars. Malgrat que a les comunitats modernes moltes persones se senten atretes per ofertes culturals i d’oci que han arribat de ben lluny, encara es manté un col·lectiu fidel al cultiu de les tradicions autòctones, el qual contribueix molt activament a la percepció sostinguda de comunitat cohesionada. A les Terres de l’Ebre, un dels costums genuïns més vigents és jugar al guinyot. Si interacciones amb la població resident, sempre hi haurà algú disposat a ensenyar-te a jugar a les cartes!

És el nostre cas. Diumenge passat vam tindre un convidat. El Víctor fa poc que viu aquí. Parla català com a llengua familiar, però ha nascut i s’ha criat a Itàlia. Per tant, és molt receptiu a qualsevol oferta de normalitat cultural. Després de dinar, vam proposar-li una partida de guinyot i va acceptar encantat. Explicar a algú la dinàmica d’un joc fa rellevant tot el vocabulari que hi va associat. I, en aquest cas concret, déu-n’hi-do la llista de termes que entren en acció!

Per començar, guinyot no apareix, sorprenentment, al DIEC2; el podem trobar al DCVB i també al DNV, com passa força sovint amb vocabulari ebrenc no reconegut oficialment. Tant aquestes obres lexicogràfiques com la Viquipèdia -que en fa una descripció molt detallada- ens aclareixen que es tracta d’una variant del tuti. A més a més, cal dominar el nom de les cartes valuoses (as, tres, rei, sota i cavall), tenir el verb exacte per a cada acció (matar, cantar, arrossegar…) i conèixer altres nomenclatures importants (fer basa, les 10 de la radera, 50 de dolentes i 50 de bones, fer cama…). Entre tota aquesta terminologia, ens vam detenir un moment en la paraula basa, que el Víctor interpretava com a base a partir de la seva dicció oriental però que no li quadrava en la nostra pronunciació occidental. Per tant, la vam buscar al diccionari i ens vam sentir feliços de descobrir que significa, segons el DIEC2: “Conjunt de les cartes jugades en una volta o jugada”.

Per cert, com més festa és o com més toca estar amb família, més juguem a cartes. Fem partides intergeneracionals del cinquet, del set i mig, del no es val a badar i -no ho cal dir!- del guinyot. Ara que ve Nadal les cartes ens ajudaran a matar les hores dels vespres foscos i encara gèlids. I això que farem no serà només una manera d’entretenir-nos. També donarem corda a l’herència que hem rebut.

Més informació a la fitxa de l’IPCITE.

Fotografia d’Inigo Lopez

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *