Anou

Una anou és verda dalt de l’anoguer. Fins que es bada la pellerofa dobla que l’abriga i cau en terra, no apareix la infrangible closca llenyosa que protegeix un saborós fruit sec. Les anous arriben a la tardor. Aquesta és la informació que podrien donar-nos d’aquesta llavor comestible la majoria dels parlants ebrencs que n’han collit o que les han vist en el seu escenari natural.

Divendres passat al 25è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 25) es va parlar –a banda de moltíssimes altres qüestions de gran interès– de les anous i dels parlants. Lluny de voler-ne fer una crònica, en rescataré només algunes idees dispars. Començaré per la intervenció del professor de la UJI Lluís Gimeno que va reflexionar sobre el concepte de norma a partir de casos equivalents com ara anou i aglà com a variants de nou i gla, que són tractades de manera divergent per l’Institut d’Estudis Catalans; mentre que la primera no apareix al DIEC2, la segona, sí. Aquesta constatació ens fa evident que el no reconeixement per part de l’autoritat lingüística no significa estrictament que una forma siga incorrecta.

A més a més, si perdem una estona remenant més diccionaris, ens adonem que efectivament no queda gaire justificat que la variant anou estiga bandejada perquè apareix al GDLC, al DNV i al DCVB i, fins i tot, és considerada com a forma preferent en l’àmbit de l’enginyeria forestal per part del TERMCAT. Posar-se d’acord no sempre és fàcil i, de vegades, les opinions van canviant; les lingüístiques també.

Pel que fa al tema dels parlants, vaig prendre nota de la triple tipologia que establia el professor de la UPF  Joan Costa en aquesta categoria: els teòrics, els agents i els usuaris, en funció de la seua capacitat de reflexió metalingüística. En principi, des de l’estudiós de la gramàtica històrica, al professor de llengua i al parlant del carrer hi ha una gradació descendent de consciència sobre els fenòmens lingüístics. Ara bé, a mi m’agrada pensar que aquests rols també es poden acumular –ocasionalment– sobre una mateixa persona. Per exemple, partint del cas anterior, un parlant pot tindre un bon coneixement extralingüístic de les anous i, alhora, mostrar interès per les raons etimològiques que justifiquen el tractament que fa la normativa d’aquesta variant i, encara més, plantejar-se quina consideració li ha de donar en un context d’ensenyament curricular de la llengua catalana en un àmbit en què és la forma oral viva.

Comptant que qui llija aquest apunt probablement no haurà assistit a les taules redones del CLUB 25, no voldria minimitzar el conjunt de reflexions que s’hi van anar desgranant. De fet, podríem aprofitar igualment per a deixar constància que una decisió tan aparentment trivial com la incorporació o no d’una variant en el corpus normatiu de la llengua constitueix en certa manera la punta de l’iceberg de la normalitat de la nostra llengua.

Per què la forma escollida per estàndard en l’àmbit administratiu valencià és anou i en el de l’àmbit català i balear és nou, al marge que la primera també és una forma vigent dins d’una part d’aquest territori? Per què hem arribat aquí? Les raons s’expliquen, en part, per la gestió divergent de les polítiques lingüístiques durant els últims decennis; fraccionades, desconnectades i penalitzades per instàncies administratives superiors.

Sort que les situacions van canviant; les lingüístiques també. I que tenim espais per a trobar-nos i per a parlar-nos com a usuaris, com a agents i com a teòrics.

Per molts anys, CLUB 25!

Fotografia de Chris Brown

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *