Agafada al vol

Les celebracions fan extraordinari allò que és ordinari. Quan commemorem algun fet, ens sentim més feliços amb les nostres circumstàncies concretes. Deu ser per això que el calendari és ple de festes que mai no ens cansem de reviure.

Aquest agost hem fet una festassa. L’hem preparat amb temps; primer en el pensament i després amb totes les gestions petites per a fer-la possible. Hi ha efemèrides que es presten a ser recordades i les convencions socials ens donen una empenta a no deixar-les passar de llarg. Fer cinquanta anys, posem per cas. De fet, els records també es fabriquen, si convé. I en aquesta ocasió hem volgut crear-ne de bonics.

La taula és un lloc de trobada diari que sovint esdevé l’eix vertebrador dels dies singulars. Davant del bon menjar es desfermen les converses més engrescadores; la llengua s’anima amb els aliments i el beure la incita a moure’s encara més. I moltes persones compartint un sopar llarguíssim convoquen incomptables històries!

Al final del nostre sopar de festa, va arribar l’hora dels dolços. Teníem previst delectar els convidats amb un refrescant coc borratxo del forn del poble, però va comparèixer per sorpresa un altre competidor irresistible: el coc de mel¹, obsequi de la millor coquera del món. El cocs de tota la vida ens semblen una ofrena exquisida per als que no els coneixen. Són dolços originàriament casolans, fets amb elements simples com farina, ous, sucre, mel… però preparats amb expertesa i adaptats a cada moment de l’any. El coc de maçana marcava la tardor i el coc de mel, la primavera. Perquè hi havia un moment per a cada cosa, fins que ens vam acostumar a saltar-nos-ho gratuïtament.

En aquesta crònica, em costa encara escriure coc  sense accent diacrític. És massa nou, aquest canvi. Ara que ja no en porta, convé remarcar que sona amb o tancada: [kók]; a diferència de la primera persona del present d’indicatiu del verb coure, jo coc, que es pronuncia amb o oberta: [kɔ́k]. Segons com, les novetats no ens agraden gaire, veritat?

En tot cas, encara que no totes les vivències que tenim són dignes de quedar-se a la cambra dels records ni que tot el que hem après ens acompanyarà tothora, voldríem poder recitar sempre que ens vingués de gust un vers preciós de Joan Margarit ² que ens fa regraciar tot el que hem rebut de bo:

La vida s’alimenta dels dies generosos.

Visca l’estiu, que passa sempre massa de pressa!

—

¹ Recepta del coc de mel a la Gastroteca.cat

² Del recull ‘Des d’on tornar a estimar’, Edicions Proa, Barcelona 2015

Fotografia de mel sense filtrar: Yves Tennevin