Tovot

Parlar una mateixa llengua no implica entendre’s sempre. En les interaccions entre els parlants de diferents varietats geogràfiques de vegades comprovem que no hi ha correspondència en la comprensió mútua. La varietat més estesa pot circular sense gaires obstacles per tot arreu, mentre que les que són més locals topen una hora o altra amb l’estranyesa dels receptors.

Fa dies era a Vilanova en una reunió amb una cinquantena de persones, escoltant propostes de mobilització popular. En això que una senyora, amb fonètica occidental, va proposar que es muntés una escenificació amb manobres amb casc i formigonera i una pila de tovots al carrer. La concurrència del seu voltant va fer una petita ovació davant d’una paraula que els havia desconcertat, cosa que va provocar immediatament la rèplica de l’emissora de l’enunciat: “Que no es pot dir tovot?”. Aleshores, em vaig afanyar a intervenir-hi dient: “I tant, tovot és correcte!”. Tot seguit, el meu veí del darrere em va especificar a cau d’orella que “aquí es diu totxo“.

Com que a la sala no hi havia cap paleta, ni manobre, ni mestre d’obres que ens il·luminés sobre els matisos lèxics d’aquest àmbit temàtic ni tampoc calia, m’he entretingut ara a consultar en les obres lexicogràfiques quina és l’àrea d’acció de cadascuna d’aquestes paraules. En un sentit estrictament terminològic, el TERMCAT ens informa de les correspondències següents: maó / ladrillo; totxo / ladrillo macizo; totxana / ladrillo hueco. He consultat també l’Optimot, que dóna definicions diferents per a les paraules maó, totxo, totxana i tovot. Ara bé, allà on es poden aclarir millor els dubtes sobre quin objecte precís designen aquestes etiquetes és a l’Enciclopèdia Catalana, que incorpora a l’entrada de maó una il·lustració detallada de casdascun d’aquests parents d’ofici; excepte de tovot, que no hi apareix.

En realitat, el que passa és que en la llengua col·loquial s’ha optat per usar una etiqueta genèrica, que funcionaria com un hiperònim de les altres amb un significat semblant, independentment de la definició precisa del terme en l’àmbit del món de la construcció. Així, doncs, en el parlar central aquesta etiqueta podria ser totxo i en el de la senyora que havia intervingut en el debat seria tovot. En tortosí, també fem servir tovot amb aquesta funció. I això, malgrat que els diccionaris diuen que el mot més genèric és maó.

A més, deixeu-me afegir encara que, al marge del que diu el DIEC2, tovot correspon, en el meu parlar, a la definició exacta de totxana; és a dir, maó foradat, amb els forats en el sentit de la seva llargada. No sé què us ve al cap a vosaltres quan penseu en l’element bàsic que integra una paret ni quina etiqueta li teniu assignada. De totes maneres, és molt probable que les nostres imatges mentals estiguen més condicionades per la nostra experiència que no pas per un coneixement objectiu i contrastat.

Per acabar, l’anècdota del tovot constata que -malgrat que els parlants ens movem més que mai amunt i avall del nostre àmbit lingüístic i malgrat que interaccionem amb altres persones que no parlen exactament igualment com nosaltres- encara hi ha dificultats per donar carta de naturalesa a les formes lèxiques que no apareixen als mitjans de comunicació generalistes.

¿Arribarà un dia que qualsevol parlant sabrà reconèixer com a elements propis les graneres, els espills i els tovots? ¿Somiem-ho?

Postdata

Al cap de no res de fer córrer aquest apunt he descobert un article molt interessant de l’Scaterm, escrit per Ricard Ferrer Sarió i Enric Barba Casanovas, de la Universitat d’Alacant: La terminologia del teu poble. El cas de rajola. 

Per Twitter m’han fet arribar encara la paraula atovó, que desconeixia, i que significa “Peça de construcció semblant a una rajola, feta amb argila o amb fang, sovint pastat amb palla, que se seca al sol”, segons el DNV.

Fotografia de PYRIOS

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *