Arruixar

La imatge d’un arbre genealògic de les llengües és impactant. Les llengües que parlem no són mates aïllades que creixen en un coster. Cada manera de parlar representa una rama que penja d’una branca que surt d’un tronc vigorós que té unes arrels profundes i antiquíssimes.  Les llengües són organismes vius que, com tothom sap, tenen mares i germans i, sobretot, molts avantpassats (1).

En el contacte entre llengües pròximes, de vegades ens adonem d’elements compartits que ens desvelen un passat comú. Això mateix ha ocorregut aquesta setmana en una conversa trivial entre J i una companya seua d’institut, que prové de Terol.

A Sitges hi ha, de nou, una febre constructora. S’urbanitzen barris sencers, s’obren carrers de cap i de nou, s’aixequen edificis… Els veïns que han de conviure amb les obres viuen assetjats per núvols de pols que es filtren pels forats dins de seues cases. Per això, J i M van portar una conversa sobre el destorb que aquest fet comporta i sobre la necessitat d’arruixar amb aigua abans de netejar per no aixecar més polseguera. I, aleshores, M diu que al seu poble de Terol les dones també fan servir aquesta paraula, parlant en castellà.

Més tard, quan J m’explica l’anècdota, s’estranya que, des de la Franja, s’escampe una paraula catalana terres ibèriques endins. Perquè J no pensa en la llengua aragonesa; per la senzilla raó que l’aragonès és a hores d’ara invisible. De tota manera, ho comprovo i, efectivament, en aquesta llengua tenen dos verbs sinònims ruxar i arruxar (2) ; de la mateixa manera que nosaltres tenim ruixar i arruixar, amb el sentit de “llançar un líquid de manera que caigui dividit en gotes”, segons el DIEC2. L’ètim d’aquestes formes seria el verb roscidare, del llatí vulgar, derivat de roscĭdus, -a, –um  ‘ple de rosada, humit, mullat’, segons el GDLC.

Aquesta coincidència em fa pensar en un article de Nicola Vaiarello (3) que he llegit fa poquet sobre Contested Languages in the Old World (CLOW), que tracta precisament de les llengües contestades o discutides, és a dir, d’aquelles que no tenen reconeixement oficial i que són percebudes sovint per la societat com a simples dialectes de la llengua hegemònica. Entre els exemples de llengües contestades, l’article cita l’aragonès i l’asturià, ja que tenen una presència residual en l’àmbit públic.

Però n’hi ha moltes més. Personalment, he conegut parlants de llengües hegemòniques -en concret, de francès i de castellà- la llengua dels pares o dels iaios dels quals era l’occità de Cucçac d’Aude i el català de Castelló de la Plana i que donen molt poc valor a la llengua familiar originària. Per desgràcia, aquestes actituds s’ensenyen i s’aprenen en un cicle perniciós i, molt sovint, irreversible.

Per què hem consentit a soterrar un patrimoni cultural tan valuós, tan antic i tan definitori com les llengües originals de cada territori? Per què -mentre aixequem ciutats cosmopolites i construïm vies que ens connecten amb molta facilitat amb altres maneres de viure- hi ha tantes persones que han perdut la capacitat d’estimar l’herència lingüística que els hauria tocat perpetuar? Per què hem fet incompatible el valor del cosmopolitisme i la vitalitat de les cultures demogràficament menys fortes?

De fet, per retornar la dignitat a les llengües contestades, només caldria arruixar amb aigua ben neta l’amor pel que és propi i, sempre que calgués, arruixar (4) ben lluny els usurpadors de les cultures dels pobles.

1. Us recomano la infografia Old World Language Families de Stand Still Stay Silent Comic
2. Breve diccionario aragonés del Curso de aragonés bàsico
3. «Benign neglect»? Una sortida de «language contestedness» de Nicola Vaiarello. Blog de la Revista de Llengua i Dret. Juny de 2016.
4. Arruixar té, en català, també el sentit de “Fer allunyar el bestiar, els ocells, etc.”

Fotografia d’Isaac Gutekunst

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *