Agafada al vol

Som les paraules que diem

28 de desembre de 2015
2 comentaris

Abrigalls

Hem esdevingut animals adaptables al canvi. En mig segle s’han transformat molts dels hàbits quotidians de la nostra comunitat. I el capital lèxic s’ha transfigurat amb cada evolució.

No sé quants llits ha fet cadascú durant les darreres dècades. Moltíssims, segurament: llits individuals, de matrimoni, bressols, plegables, inflables… I descriure’n les característiques i els elements que hi han estat associats al llarg d’aquest període ens fa aflorar vocabulari ben divers.

El primer llit que vaig tindre era un llit de sis pams, al qual m’havia d’empinar perquè tenia les potes molt altes, amb un capçal de barrots pintat de color roig perquè no semblés tan antic. Tenia un matalap de llana, que s’havia de picar i tombar cada dia. A l’hivern, dormíem amb llençols de cotó, una manta primeta, una manta dobla de llana -i una altra més, si calia- i un cobrellit amb sanefes en relleu. La casa era tan gelada que, abans d’anar a dormir, ma mare ens posava la bossa de l’aigua calenta allà on anaven els peus. Gastàvem pijames apelfats i peücs. A mesura que avançava l’hivern, doncs, el llit s’anava engordint i moltes nits abans de tancar el llum ens preguntaven: “Ja teniu prou abrigalls?”.

Abrigalls, en plural, significa el conjunt de la roba del llit (GDLC). I sobre aquest element domèstic havien versat un bon grapat de converses familiars. Dalt de tot dels armaris guardàvem les mantes de les reiaies. Pesaven tant i escalfaven tan poc, que només no les llançàvem perquè llançar era un verb desconegut a casa. De fet, quan ma iaia ens explicava com dormia de petita, aquells teixits agafaven una simbologia llegendària.

Durant bona part de la primera meitat del segle passat, al poble vivien com al tercer món. El catre de cada nit de la xiqueta que havia estat ma iaia era un sac ple de pellerofes. I a l’hivern li sortien penellons als dits de tant patir fred!

Per tant, la generalització dels matalaps de llana va representar un progrés fonamental en la vida dels vilatans. Tot i això, a partir dels anys 70 van començar a ser desplaçats pels d’escuma i, més tard, pels de molles. Cada vegada era més estrany veure treballar un matalaper, descosint i tornant a fer nous els matalaps amb la llana ben neta. Per tant, als estius la gent va deixar d’anar-la a rentar als safarejos del poble. I, finalment, ningú feia anar l’espolsador per picar fort el farcit d’uns jaços tan atapeïts.

Ara la roba de llit ha experimentat una altra revolució: els edredons i les fundes nòrdiques han entrat en escena. Dormir amb plomes, juntament amb les calefaccions i el canvi climàtic, ha fet perdre protagonisme als abrigalls pesants, que demanen expertesa a l’hora de recompondre’n l’ordre i la llisor cada matí.

A casa, però, encara en gastem. I conservem els coixins de llana; vestigi d’un temps que s’ha esvaït. Cada matí, has de sostovar-ne bé el contingut i es tornen esponjosos de nou. També tenim un calaix ple de sostres (fundes que contenen la llana) per recanviar-los periòdicament, ja que la llana fa esgrogueir el teixit amb què té contacte.

Viure al poble té aquestes coses boniques. Encara pots dir sostre i abrigalls, quan convé.

Fotografia de lunita lu

Flat
25.07.2014 | 6.18
Moixó
05.02.2020 | 8.53
Espurnejar
15.12.2022 | 5.48

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Mon fill encara dorm amb un matalàs de llana. A sota hi té el de molles i, a sobre, el de llana. Ell sempre diu que hi està molt còmode i té raó: és el matalàs més còmode que hem tingut mai. El cos s’adapta al farciment llanut i descansa plàcidament tota la nit.

    Aquest matalàs, me’l van regalar quan vaig fer la meva comunió, el juny de 1975. És a dir, que té 40 anys, però encara fa servei.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.