Agafada al vol

Som les paraules que diem

21 d'octubre de 2015
1 comentari

Foguerill

Què recordem exactament de totes les paraules que dominem? Anant bé, sabem pronunciar-les, tenim gravada la seva imatge gràfica, sabem què volen dir i potser podríem emparentar-les amb altres paraules de la mateixa família. Però hem guardat algun record del primer dia que les vam sentir, del lloc on érem i de quins llavis van sortir? Impossible.

Si estem avesats a llegir, podem arribar a atresorar unes 5.000 paraules de la llengua en què ens comuniquem habitualment. És un patrimoni important, que no ens pesa ni ens destorba. Ara bé, no totes les tenim a mà ni ens acudeixen igual de ràpides quan les hem de menester. N’hi ha que se’ns amaguen o que tarden a presentar-se, perquè les fem anar poc.

Podria ser que fos una total invenció el que ara diré, però com més mandroses són les paraules que usem i menys les fem aparèixer en les nostres converses, més records hi hem anat penjant. Són les de la categoria evanescent: aquelles que deien les iaies i que ara gairebé no gastem. Aquelles a les quals probablement hi podríem haver associat un lloc, una veu i una història que les ha fet persistir en el nostre repertori lèxic. La paraula foguerill és una d’aquestes peces.

Per començar, no apareix al diccionari de l’IEC. Sí que la recull succintament el DCVB, amb la definició de “Fogó portàtil” i la localització a Calaceit, Gandesa i Tortosa. Al DNV apareix amb la forma fogueril i ens remet a foguer, que és la forma equivalent al fogó de l’estàndard.

El diccionari etimològic del Coromines, a més a més, ens diu que fogaril deriva de fogar (lloc on es fa foc) i que la forma secundària foguerill és deguda a contaminació de foguera. La situa també a Alginet i alguna localitat valenciana.

A part d’haver rememorat tota aquesta parentela, m’agradaria deixar constància del sentit inèdit que té foguerill entre els parlants ebrencs que encara convoquem la seva presència: la usem amb valor adjectiu i s’aplica a una persona enèrgica, que no para mai, que sempre té algun desfici. Posada en escena faria aquest efecte:

Assossega’t i no sigues tan foguerill !

Imagineu-vos ara un petit foc encès corrent amunt i avall; que poques vegades fa gràcia, per cert. Per referir-nos a una persona d’aquesta mena, en llengua estàndard faríem servir altres qualificatius més neutres: inquieta, nerviosa, ansiosa… Cap que deixi un rastre de fum darrere.

Aquest és un altre exemple de particularitat semàntica que no ha arribat a ser consignada en cap dels diccionaris de què disposem. Per això, ho repetim: la nostra llengua és inabastable!

Fotografia de Marcos

Destrencar
24.04.2022 | 8.26
Xalar
02.05.2016 | 6.49
Estall
06.12.2021 | 8.12

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. L’estàndard valencià fa foguer on el principatí fa fogó. Vg. DNV. El criteri del DNV de sumar les definicions de l DIEC2 fa q en copie la de fogó remetent a foguer sols la definició moderna (un banc de quatre foguers/fogons) i q amague posant al final la definició quasi exclusiva q hi donem ara al fogó: anus o florinell. Un conegut meu tocà a Cat ràdio a queixar-se d’usar exclusivament una pararaula tan malsonant i pudent per a uns dos milions de catalanoparlants.. Entre poc i massa hi ha mesura! Potser si al Principat els mitjans (i els parlants genuïns i diversos) usaren normalment les variants i les visibilitzaren ja n’hi hauria prou. Les variants hi viuen en una llei d'”armari lingüístic” d’a on cal eixir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.