El pols de la llengua als Països Catalans

[1] Font: http://www.lavanguardia.com/encatala/20121002/54351475289/wert-independentisme-educacio.html [data de consulta: 24 de juny de 2014].

Però també un camí difícil de recuperació

De tota manera, si, com veurem, ha costat força als Estats imposar la seva llengua, també és cert que encara costa més redreçar la situació d’una llengua que ha patit un procés de minorització que ha durat tants segles, sobretot perquè no es disposa (segurament, en algun cas, per sort) dels mitjans dels quals han disposat (i continuen disposant) les llengües estatals. Han tingut una televisió monolingüe durant dècades senceres, únicament en la llengua de l’Estat. Van instaurar un sistema educatiu quan el paper de l’escola era fonamental per a l’educació dels alumnes, on només hi havia una llengua, i l’altra era perseguida o, en alguns caos, folkloritzada, o fins i tot ridiculitzada durant llargs períodes històrics amb mecanismes no especialment democràtics, amb mètodes d’ensenyament molt allunyats de les pràctiques actuals. Tenen una llengua de prestigi internacional, amb una promoció constant per part de l’Estat corresponent (només cal recordar l’Institut Cervantes o els Instituts Francesos o Italians escampats arreu del món). Tenen un mercat cultural molt extens, amb un gran nombre de potencials consumidors. Tenen funcionaris que poden obviar la llengua del país (jutges, militars, policies…). Tenen la força de l’Estat, amb la violència simbòlica que pot exercir, una violència que es percep…

Malgrat tot, però, es pot afirmar que, mentre el català era la llengua de la vida, de les relacions personals, de la feina, de les botigues…, hi havia futur, encara que en molts moments històrics subordinat a la llengua estatal… Tot i que no cal oblidar, ni amagar, perquè és comú a totes comunitats lingüístiques que no han tingut una estructura estatal al darrere, la fascinació que alguns catalanoparlants han tingut pel castellà. De fet, quan un catalanoparlant es proposava -en el xviii, en el XIX escriure en castellà, ho feia, en molts casos sense aconseguir-ho, és clar, per superar el castellà considerat més culte, el de Castella… Antoni de Capmany, Antoni Puigblanch, en podrien ser uns bon exemples. És un discurs que ha durat fins als nostres dies, quan certs polítics es preocupen per l’accent dels nostres alumnes i no pas per una visió més global de la competència lingüística, en aquest cas en castellà[1]. En aquests casos, potser seria útil fer una xic d’història-(sociolingüística)-ficció i pensar què hauria passat si al segle xvii Portugal no hagués aconseguit la independència i, en canvi, el Principat de Catalunya sí. De fet, les revoltes catalana i portuguesa són pràcticament simultànies. La resposta és clara: la situació del portuguès a Portugal seria més o menys la mateixa que la que té ara el català a Catalunya (o potser pitjor perquè, lingüísticament parlant, el portuguès és més proper al castellà que no pas ho és el català), i, en canvi, el català a Catalunya (i a la resta de territoris catalans que s’hi haguessin pogut vincular) seria una llengua tan normalitzada com ho és ara el portuguès a Portugal. És a dir, Portugal (amb Galícia) seria una o potser diverses comunitats espanyoles bilingües i Catalunya un estat d’Europa amb una llengua necessària per viure en aquest territori. I no cal dir que, sense haver de recórrer a la història-ficció, només cal observar casos de “normalitzacions reeixides” com la de l’hongarès, el finès, el txec o el polonès. Per exemple, casos com el del finès són especialment interessants, perquè, a diferència d’altres llengües (com el català), quan comença la seva normalització el segle xx mai abans no havia tingut la condició de llengua de cultura, de llengua nacional[2].

Sigui com sigui, ara, per primera vegada a la història, el català ja no és la llengua dominant al carrer en la majoria de territoris catalans i, en aquells llocs on ha aconseguit una certa normalitat institucional, podem dir que viu sota una doble pinça sociolingüística: d’una banda, el castellà continua sent la llengua de molts àmbits elevats (negocis, segons quins estudis universitaris, publicacions de tota mena, món del dret, món judicial…), però, alhora, és castellà també és la llengua de relació de nombroses capes de la població, arribades amb la immigració espanyola, principalment de la segona meitat del segle xx, i amb la immigració sud-americana de la primera dècada del segle XXI que es van trobar, en ambdós casos, amb una població establerta prèviament en el territori que en la seva totalitat coneixia la llengua castellana i que se’ls adreçava normalment en aquesta llengua…