Pellofa

Les tradicions que perduren al cap d’uns quants segles de ser inventades han de tindre força bons ingredients per continuar triomfant entremig de la programació de la modernitat.

Per Corpus a Sitges petites legions de voluntaris s’aixequen de matinada per començar a calcar unes elaborades plantilles damunt del ciment dels carrers i per omplir amb materials diversos cada rogle de les vistoses estampes damunt les quals desfilaran els feligresos que assisteixin a la processó, en què són protagonistes també els xiquets que encara fan la Primera Comunió.

A primera hora del matí, però, les catifes ja tenen color i són gairebé a punt de ser immortalitzades pels molts fotògrafs passavolants. Al terra d’una de les imatges que estan acabant d’emplenar sense pausa els artistes més endarrerits es pot llegir la paraula “pallofa”.

En un acte col·lectiu de reciclatge orgànic, les restes d’origen vegetal esdevenen tintures que acoloreixen marietes, abelles i papallones que sobrevolen un jardí imaginari, posem per cas. Marro del cafè, gespa segada, flors de Sant Joan, clavells de totes les tonalitats, baines seques i, sobretot, pellofa d’arròs dibuixen mosaics efímers, per ser admirats només unes hores.

L’ortografia natural en dialecte oriental de la pellofa ens diu coses que ja sabem. Ens recorda que aquest error no és només un descuit, sinó el símptoma que qui l’ha comès és una persona que no ha tingut l’ocasió o l’interès d’aprendre mai a escriure la llengua en què es comunica oralment, tot i que hagi parlat català des de l’inici de la seva capacitat de comunicar-se.

Com a curiositat, potser farà gràcia saber que aquesta paraula deriva de pell, amb un sufix poc comú que fa recordar el sufix preromà, cèltic o paracèltic  -osta amb la seva variant antiga -ofa, segons recull el GDLC. I, en aquest context, fa referència al nom donat a la pela de certes fruites i a la tavella dels llegums. Concepte que, a més a més, té moltes diverses denominacions a tot el territori lingüístic: pellerofa, boll, despulla, pell… (1)

D’altra banda, pellofa també fa pensar en les paraules que hem escollit d’usar pràcticament sempre en singular; com arròs, com arena o sorra, com gespa o com marro. Encara que pugui semblar estrany, aquest fenomen té un nom: són exemples de singularia tantum, segons l’esborrany de la Gramàtica de la Llengua Catalana que aviat coneixerem.

Es veu que el fet de triar l’opció d’usar una paraula pràcticament sempre en singular o en plural no té cap explicació científica; és fruit de la tradició i prou. I així ens ho argumenta l’experimentat lingüista Albert Jané en un article de la revista Llengua Nacional  titulat “Carns i peixos” en què ens remarca que: “La majoria, no tots, dels noms de substàncies alimentàries s’havien usat tradicionalment, en català, en la forma del singular: la xocolata, la mel, el mató, la llet, la nata, la crema, la mantega, el pa, la fruita, la verdura, la carn, el peix, el codonyat, la melmelada, la confitura…” I hi condemna l’ús en plural de carn i peix a les cartes dels restaurants com una  “innovació certament insòlita i sorprenent.” Per tant, la pellofa mal escrita dels dibuixos correspon, malgrat tot, a un ús oral genuí que hem d’aplaudir. (2)

No sé per què, però amb poca cosa ens fem contents. Potser és perquè no podem canviar d’on venim i estem engrescats amb el camí que tenim per davant.

A la pellofa, doncs!

(1) Mapa de “La pellofa del blat” del Petit atles del domini lingüístic català, de Joan Veny i Lídia Pons. Editat per l’IEC.

(2) “Carns i peixos”, Albert Jané. Revista Llengua Nacional, 2009

Fotografia de Calafellvalo 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *