Agafada al vol

Els anells d’un tronc informen dels anys que té tot l’arbre. Igualment, les persones també delaten la seva edat quan parlen. Hi ha molts indicis que ens farien endevinar l’antiguitat de l’interlocutor sense que calgués veure-li la cara. Però no sempre és així.

Al voltant del 5 de febrer a molts pobles se celebra la Festa de les dones, en honor de Santa Àgueda. Les del meu poble fa dues dècades també es van afegir a aquesta celebració, molt popular a la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Priorat. I enguany hi he assistit per primera vegada.

El valor de qualsevol cosa, i d’una festa també, pot variar del blanc al negre en un mateix espai geogràfic i en un mateix moment històric en funció de les expectatives de cadascú. I aquesta festa n’és un exemple paradigmàtic: mentre n’hi ha que la qualifiquen de festa reivindicativa, n’hi ha que la troben una burla de l’adquisició dels drets socialment reconeguts a les dones.

De fet, segons l’edat de qui s’ho mira, l’efemèride és realment més aviat una cosa o l’altra. De totes maneres, m’ha resultat una experiència molt estimulant passar tot un dia compartint actes, dinar i ball envoltada només de dones. De dones grans, que han viscut tota la vida al lloc on van nàixer; de dones de la meva edat que, després de sortir a estudiar, s’han quedat a viure-hi i d’altres que hi mantenen el vincle des de lluny; de dones joves, que són l’única promesa sòlida de futur i d’altres que volen marxar-ne tan aviat com sigui possible. També d’algunes que, per raons diverses, se senten lligades poc o molt a aquesta comunitat. Tot de dones que parlen ben igual però, alhora, un punt diferent.

Durant el dinar tenia al meu davant una de les perruqueres del poble. Sa mare té vora 90 anys i, quan treballa, atén moltes velletes que dediquen de bon grat el temps que faci falta per anar ben pentinades. I al llarg de la conversa em vaig adonar que feia servir paraules que la gent de la meva generació ja hem descatalogat, però ella no.

Va ple de verdancs -diu.

I em fa retrobar aquest sinònim de blau, equimosi produïda per una contusió, que ja no forma part del vocabulari habitual que uso ni que sento.

Potser el diccionari de l’IEC no entén que aquestes paraules signifiquin ben bé el mateix, perquè les definicions que en dóna difereixen una mica. Però les he trobat com a equivalents al GDLC i al Diccionari català-castellà d’Enciclopèdia Catalana. També el DNV correlaciona verdanc amb blaüra, amb el mateix significat.

La biografia de cadascun de nosaltres, doncs, ens acaba conferint un idiolecte propi. Com els anells que ens parlen de tot l’abre, les nostres paraules expliquen com hem viscut.

Verdancs, que lluny que sou…

__

Imatge de Paula Pérez i de Lanuza