Estevat

Expliquem la realitat a través de les paraules i n’hi ha que tenen un mandat vast i inacabable. A tot arreu del món hi ha cases; cases de palla, de fusta o de pedra. Cases antigues, petites, acollidores… Cases unifamiliars, modernes, caríssimes…

Tenim una casa, una caseta, una casella, un casal, un casalici, un casalot. En definitiva, una família omnipresent que aixopluga mil relats, milers d’escenes, milions de converses.

Per contra, el nostre repertori conté peces úniques, amb poc protagonisme, amb una missió discreta. Són objectes lingüístics talment precisos que només apareixen en comptades ocasions.  N’hem trobat un exemple en la descripció física d’un transeünt que passava davant nostre.

Passejar per un lloc molt concorregut és un espectacle que ens ofereix imatges imprevisibles i variades. Potser per això, les rambles de les grans ciutats estan atapeïdes de terrasses a l’aire lliure, amb taules i cadires plenes de vigilants de transeünts. Vagarejar amunt i avall representa, a més a més, un incentiu per al diàleg. De fet, segons la teoria del sociòleg Robin Dunbar, el cervell humà està dissenyat per a relacionar-se amb unes 150 persones (inclosos familiars) i dediquem aproximadament un 65 % del temps de les converses a xafardejar sobre les persones del nostre voltant.

Amb disculpa o sense, se m’ha escapat fluixet un comentari sobre la forma de les cames de l’home que ens avançava pel carrer:

Quines cames més estevades que té!

Com que, de cames estevades, no en té gaire gent, aquest adjectiu el reservem per referir-nos només als que en tot moment mantenen una forma arquejada i simètrica de les dues extremitats inferiors.

Trobareu aquest adjectiu al DCVB, amb el sentit de persona que té les cames tortes. I també el recull el DNV, amb una definició una mica més precisa: “Que té les cames tortes de forma que amb els peus junts queden separats els genolls”.

Però la informació essencial apareix al final de l’entrada del DCVB quan ens parla de la seva etimologia i ens diu que deriva de la paraula estevaper la forma corba d’aquesta peça de l’arada. La definició d’esteva del diccionari de l’IEC ens ho acaba de deixar ben clar: ” Peça corba i posterior de l’arada per on l’agafava la persona que llaurava”.

D’arades, només en queden als museus de la vida rural i, si no fos pels diccionaris, hauríem perdut totalment la relació entre les cames tortes i aquesta vella eina del camp.

La literatura escrita o oral és un altre redós de paraules. Gràcies a això, he trobat aquesta expressió en una antiga rondalla valenciana, L’envejós d’Alcalà, recollida per Enric Valor, que ens alliçona sobre els càstigs que rep un moro molt envejós.

La dona encén el cresol, i Abd al-Maduix es despulla de mig cos:

– Mira, ja no tinc gepa!

Però la dona, amb gran sorpresa d’ell, feia uns ulls redons que se li n’eixien de les cassoles.

– Qui t’ha fet això? –clama ella.

– Les bruixes… per encàrrec de Sanç i Bons!

Ella es tapa la bonica cara i esclata el plor.

– Abd al-Maduix, eres un pam més baixet que abans, perquè tens les cames tan estevades que un bacó pot passar entre els teus genolls sense tocar vores –l’informa ella desoladament.

Per si de cas, doncs, quedem-nos amb la idea que ni l’enveja ni la burla són bones companyies.

Fragment de l’adaptació de la rondalla a Web Laura

Imatge de Scott & Emily

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *